Restituir la situació prèvia al 155. Això és el que sentim aquests dies dins el món sobiranista, guanyador de les eleccions-referèndum del 21 de desembre. Molt bé. El que no entenc és que l’únic debat sigui de noms, que si titulars, que si suplents. És un debat pertinent, sí, però restituir la situació prèvia al 155 també vol dir traslladar-nos directament al 27 d’octubre amb totes les conseqüències. Aquell dia es va aplicar el famós article, però també es va proclamar la independència de Catalunya. Precisament perquè es va proclamar la República, hi ha el 155. Situats, per tant, a aquell escenari, què fem? El continuem o l’ignorem?

Dos dies abans del 27, un diputat ens deia en un acte públic: “Als que us quedin dies de vacances, agafeu-vos-els, prepareu-vos les motxilles perquè ens tocarà sortir al carrer i no moure’ns-en”. I la sala, plena com mai, assentia; tensa, però disposada. I encara el mateix 27, amb la proclamació ja feta, una altra diputada ens deia “ens sap molt greu demanar-vos-ho, però toca resistència”. Jo sóc més aviat una persona poruga, però en aquelles hores, després de la prova d’estrès de l’1 d’octubre, notava l’alè de la gent i em sentia fort. Molts se sentien forts. Una multitud se sentia forta, a cada poble, a cada barri. Els CDR es van multiplicar, en van sorgir molts més dels que hi havia hagut per les vagues. El “no tenim por” i “els carrers seran sempre nostres” havien agafat cos, no eren simples proclames, sinó una realitat sòlida, comprovada i comprovable.

Però va passar un cap de setmana estranyíssim, silenciós, anormalment normal, i dilluns... blof! El buit. I en aquell buit estem. Ho deia l’altre dia Jordi Graupera: tanta energia convocada, tanta energia malbaratada. Hi ha hagut presos, exili i la Generalitat desmantellada, però a nivell de carrer ens hem quedat com simples espectadors. Centenars de milers de persones fan cada dia la feina necessària de recordar l’anormalitat de tenir presos polítics, escrivim cartes i pengem llaços, però aquella consciència d’hora greu, aquelles cares serioses però fermes han quedat en això, en posats de rostre. Fins i tot una mica tristos. La desobediència és una paraula ja llunyana. Hi ha tremp, hi ha motivació, hi ha la gent, però no es veu el camí. L’Assemblea d’Electes de Catalunya, un òrgan creat per exercir “la legitimitat democràtica si mai és necessari”, una eina per activar “en cas d’excepcionalitat política”, un mecanisme “per si de cas”, ha fet mutis. Ens desmunten la Generalitat i l’AECat no piula des del juliol ni ha convocat res ni ningú! Al·lucinant. 3.400 regidors mirant aquell bonic carnet que els van enviar.

Davant d’un Estat violent i demofòbic puc entendre totes els actituds, però el que no es pot fer és jugar amb el 155. No s’hi val a rebutjar-lo per a unes coses i acatar-lo per a unes altres. Quan Elsa Artadi parla de “sortir del marc mental del 155”, per exemple, fins on arriba aquesta sortida? Inclou aplicar el resultat de l’1-O o només val per a la investidura? I si no som prous, quants vol dir ser prous? El 51% val o hem de ser el 80%? Si el 2015 érem prous per traçar el full de ruta, si l’1 d’octubre vam ser prous per proclamar, ara que encara som més, frenarem? Si és així, que ens ho diguin i m’agafaré un descans, que a la meva comarca no en podem treure més ja, que som quatre de cada cinc. Potser la feina la tindrem, això sí, a que d’aquí deu anys no siguem la meitat.