Picant l’ullet a Gramsci podríem dir que “quan el Procés mor, el nou cicle triga a aparèixer. I en aquest clarobscur, sorgeixen els monstres”. És evident que s’ha acabat un cicle i, forçosament, n’ha de començar un altre. S’ha posat fi a una etapa de grans mobilitzacions de fort contingut nacional i social que han polititzat una part molt significativa de la societat catalana en el canvi de segle. El context de crisi econòmica mundial, sumat a la crisi de legitimitat democràtica, van fer també de palanca a l'auge del moviment independentista català. L’atenció als aspectes de justícia social va afavorir el ressorgiment d’una politització alimentada també pel caràcter específic i la força dels moviments antiausteritat (com el moviment 15M, el moviment de defensa de l’habitatge, el creixement del moviment feminista, entre d’altres) en què  l’independentisme guanya capacitat hegemònica a Catalunya en el cicle 2011-2017, tal com explica sovint Mònica Clua.

En aquest marc, el moviment d’alliberament nacional va actuar durant un temps important com a catalitzador de lluites socials i confluències polítiques. En l’àmbit institucional va suposar la confecció de candidatures diverses, àmplies i plurals que van portar al govern de molts pobles i ciutats una part dels anhels que bategaven al carrer. Hem tingut la sort de viure uns temps de fort protagonisme de l’activisme i la política nodrits d’una gran capacitat d’impugnació social contra les formes de control, repressió i privació de drets per part de l’Estat espanyol curulls de ganes les forces de canviar-ho tot. Indubtablement, el referèndum d’autodeterminació es pot considerar l'acte de desobediència civil més important de la Catalunya contemporània i, fins i tot, d’Europa. No han sigut uns anys qualsevol.
​​
L’esquerra catalana ha viscut també durant aquest cicle un moment important de força i transformació, des de les influències llibertàries que a Catalunya sempre s’han mantingut com a pulsió de fons, fins a un centredreta que incorporava el marc de la desobediència com a lloc possible. S’ha bastit un consens creixent de superació del marc del 78, acompanyat de la voluntat d’avançar més enllà d’una socialdemocràcia rovellada que s’ha mostrat inoperant. Potser alguns han pensat en tot plegat com un petit Maig de 68, una finestra de canvi que, malauradament, no s’ha consolidat en termes de llibertats, ni tampoc d’assegurament dels drets fonamentals ni les condicions de vida digna per a la població. 

Enmig de tot aquest panorama, la clara davallada i retrocés del procés col·lectiu d’empoderament i politització dels darrers set anys, i els impactes d’aquest desconcert en l’agenda política i social ens ha de fer pensar, a la força, on som i que volem. Del cicle passat en prenem com a aprenentatge la força i possibilitat de vertebrar processos de sobirania des de baix. N’agafem l’esperança, la capacitat de mobilització, l’aposta forta per a la construcció nacional en què es reconeguin totes aquelles persones que apostem per posar la vida, la igualtat i la justícia social al centre. La mirada històrica ens recorda sovint l’existència de cicles polítics. Estem en un cicle polític baix, sí, però del que hem après en queden bones marques a la sorra que ens permeten (re)començar amb més consciència per a un nou moment d’acumulació de forces.

I si cal autocrítica, també cal posar en qüestió un excés de pessimisme. És cert que estem davant d’un estancament mobilitzador i uns resultats electorals dolents per l’esquerra en el sentit més ampli: Hi ha desorientació sociopolítica estratègica i l’independentisme ha perdut la majoria electoral i parlamentària. Però ens cal una visió més completa, teixir memòria i agafar perspectiva per ser conscients d’on venim i quina és la correlació de forces que tenim i necessitem, entre els que volem capgirar la realitat en clau de transformació i els que no. Cal construir confiances amb qui defensa un sistema públic fort, amb qui pensa en termes de redistribució i igualtat econòmica i, tot això, en un país, en què puguem decidir, lliurement, el nostre futur.

Si estem d’acord en el fet que s’ha acabat un cicle, també hem de començar a fixar noves brúixoles estratègiques d’aquest moment. Intuïm, que venen corbes i maldades. Són aquelles on apareixen els monstres de Gramsci: reorganització de la dreta i creixement de l’extrema dreta en l'àmbit local, nacional, estatal i internacional. Augment de l’extractivisme i l’especulació depredadora —mil vegades significatiu en l’habitatge— emergència climàtica i els seus efectes devastadors com hem vist aquests dies al País Valencià; estancament polític per una certa sensació de coma induït en la resolució del conflicte entre Catalunya i l’Estat; reculada en l’ús social de la llengua catalana… i tot això en un marc de profunds canvis tecnològics, econòmics, demogràfics i socials en la Catalunya dels vuit milions.  

I ara què? No hi ha receptes. Però tenim noves agendes polítiques i un espai que pot enxarxar-se, format per centenars d’activistes que s'organitzen a través de partits polítics, sindicats, moviments socials, entitats i plataformes. Persones provinents de diferents fronts, amb condicions socials diferents, amb coneixements i experiències militants diverses, però amb la mateixa voluntat de canvi davant l’experiència continuada de crisi sistèmica capitalista.

Certament, les contínues conteses electorals no han afavorit el clima de col·laboració que ens caldria, però també és veritat que perviu un sentiment de pertinença a una esquerra catalana plural que necessita molt de treball en comú. Com deia Xavier Domènec en un article fa poques setmanes “les esquerres existeixen en part per la seva traducció partidària, però existeixen bàsicament per la gent que se’n sent i actua en conseqüència i ara mateix es torna a activar al carrer”. Som un nosaltres divers però potencialment regenerador.

És el moment de parlar, debatre —esbatussar-nos si convé, que d’això ja en sabem molt també—. Però existeix un espai, batega un moment, hi ha partit, perquè les propostes transformadores, aquelles que aposten per un marc nacional català compartit, trobin les millors eines per enfortir-se i tornar a crear un momentum que permeti el viratge d’aquest país cap a l’esquerra i cap a la seva llibertat nacional.

I tot plegat ens porta a explicar la importància de les jornades "L'esquerra sobiranista, avui", que se celebraran els pròxims 8 i 9 de novembre a Girona. Unes jornades que volen ser, precisament, un punt de trobada, un punt de (re)partida per discutir el què, el com i el qui d’aquesta recomposició de forces. Perquè si veiem vindre uns temps que es prefiguren complexos, que vol dir difícils, tenim l’obligació de teixir nous fronts. Un lloc, sense apriorismes. Un espai que, d’antuvi, no pretén una solució de formes específiques, sinó que busca ser un nou lloc per recordar-nos i obligar-nos a pensar que el futur és de les que hi tornen, una vegada i una altra. Perquè com diu Angela Davis, l’esperança és, sobretot, una disciplina.