Vivim un temps en què costa crear cançons que siguin alhora populars i que romanguin en el temps. La majoria de músiques que es fan en l'actualitat, si esdevenen èxits, són estacionals i deixen poca empremta, i si es tracta de peces d'efectes duradors, acostumen a viure sota radar, com a material per a minories despertes. O una cosa, o l'altra. I aquesta tendència s'aprecia en particular en el camp de les cançons de lluita, els himnes triats per acompanyar mobilitzacions socials o polítiques.

A Xile, aquests dies de revoltes, estan traient a passejar el repertori de Víctor Jara, en particular la peça 'El derecho de vivir en paz', que el trobador va compondre el 1969 tot inspirant-se en la guerra de Vietnam, encara que amb el temps ampliaria significats arran dels fets que castigarien el país en els anys següents.

Ara, 29 músics xilens, entre els quals noms de prestigi de l'escena moderna com ara Francisca Valenzuela, Camila Moreno o Manuel García (un xicot que fa uns anys va fer un disc, anomenat 'Exile', amb el nostre Guillamino), han enregistrat una nova versió d''El derecho de vivir en paz', per considerar-la un símbol sorgit espontàniament de les protestes. El món no sol necessitar noves preses de cançons universals, que sempre seran recordades per la versió original, però entenem que aquí es tracta més aviat de continuar fent bullir l'olla de la mobilització més que no pas de fer una aportació determinant per a la història de la música.

Aquí també hem recorregut als clàssics quan han calgut càntics motivadors. En certs contextos no s'hi valen els experiments: calen cançons segures, que tothom reconegui i pugui cantar. Com ara 'L'estaca', de Lluís Llach (que també va il·luminar els mítings de Podemos en aquells temps en què se sentien amb forces per fer "tombar" el "règim del 78"), fins a 'Què volen aquesta gent?', de Maria del Mar Bonet (i Lluís Serrahima), tristament actualitzada per raons de caràcter penitenciari i que la mateixa cantautora s'estimaria no haver de cantar gaire més.

I bé, hi ha hagut un munt d'intents de fer cançons que puguin arribar a substituir els himnes de sempre, o conviure-hi, o fer-se un lloc en el paisatge. S'hi han posat artistes com Txarango, Miquel Abras, Judit Neddermann, Obeses, Pepet i Marieta, Pirat's Sound Sistema, Xeic, Joan Dausà, Búhos, Èric Vinaixa, Fito Luri, Mascarats... Gran desfilada de composicions inspirades en l'1-O, a favor de l'autodeterminació, de la independència, contra la repressió, beneficiades per l'exaltació del moment i per una sintonia ideològica amb el públic a gran escala.

Però el problema desborda les competències d'aquestes artistes: la forma de propagar cançons i de construir èxits o himnes presenta avui molts obstacles, amb espais mediàtics segmentats i trencadisses generacionals. Un estat de les coses que en conjura per afavorir la vigència crònica de cançons fetes fa cinquanta anys. Aquí i a Santiago de Xile.