Aquest diumenge tancarà l’emblemàtic cine Comèdia de Barcelona, 9 treballadors aniran a l’atur, i el grup Yelmo que el va comprar el 2017 i que ja va tancar els cines Icària deixarà d’exhibir tantes bones pel·lícules com he pogut veure aquestes festes de Nadal a altres sales. Sí, he tingut unes festes de cine, i he anat recuperant des dels títols premiats a Canes, com la de la caiguda accidental, fins a la nova marypopins que m’ha semblat que era Wonka, a la nova joia de Kariusmaki Fallen Leaves, o en el límit que saltés a Netflix, la societat nival de Bayona.
Tancarà la fàbrica dels somnis que ha acabat sent un malson per aquests exhibidors que regenten un edifici emblemàtic del patrimoni arquitectònic, que durant 60 anys ha servit als seus espectadors, i que abans havia sigut un teatre. Veurem si hi ha manera que algú altre es faci càrrec de les reformes necessàries i de l’explotació d’aquestes sales, que s’afegeixen a una llarga llista de tancaments d’aquests últims anys, primer amb l’arribada de les multisales, i de mica en mica amb les noves exigències de qualitat que molta gent té fins i tot en els equips de tele de casa seva.
Els nous temps reclamen inversions, algunes de tan bàsiques pel confort del públic, com les de la calefacció i la refrigeració, d’altres d’imprescindibles com el pas a la projecció digital. Són temps de canvis en el consum, la crescuda de les plataformes amb el tsunami de la Covid resta gent que abans feia del fet d'anar al cinema, com d'anar al teatre, tot un acte social que ens eixamplava mirades i contactes.
En aquesta connexió d’escena i pantalla, que té el Comèdia, aquesta setmana la mort de Ventura Pons, el nostre Woody Allen, pel ritme de producció, per la Barcelona plató, per tocar tots els gèneres, per beure de la literatura a l’hora de mostrar-nos les seves històries, les històries dels altres. I a més de fer-ho en català, i sense cap mena d’acomplexament.
Ventura Pons ha deixat mestratge i escola. Necessitem el seu exercici. Necessitem la comèdia, i cines com el Comèdia, necessitem el drama, necessitem la representació perquè és en aquest exercici filmat, escenificat, on ens podem reconèixer, on ens podem trobar.
I això no deixarà d’existir, seguirem fabulant, hi haurà cine i hi haurà teatre, el que canvia és la fórmula de consum, i els usos d’aquests espais, fins a saber si volem entotsolar-nos o compartir aquestes passions.
Tancarà la fàbrica dels somnis que ha acabat sent un malson per aquests exhibidors que regenten un edifici emblemàtic del patrimoni arquitectònic, que durant 60 anys ha servit als seus espectadors, i que abans havia sigut un teatre. Veurem si hi ha manera que algú altre es faci càrrec de les reformes necessàries i de l’explotació d’aquestes sales, que s’afegeixen a una llarga llista de tancaments d’aquests últims anys, primer amb l’arribada de les multisales, i de mica en mica amb les noves exigències de qualitat que molta gent té fins i tot en els equips de tele de casa seva.
Els nous temps reclamen inversions, algunes de tan bàsiques pel confort del públic, com les de la calefacció i la refrigeració, d’altres d’imprescindibles com el pas a la projecció digital. Són temps de canvis en el consum, la crescuda de les plataformes amb el tsunami de la Covid resta gent que abans feia del fet d'anar al cinema, com d'anar al teatre, tot un acte social que ens eixamplava mirades i contactes.
En aquesta connexió d’escena i pantalla, que té el Comèdia, aquesta setmana la mort de Ventura Pons, el nostre Woody Allen, pel ritme de producció, per la Barcelona plató, per tocar tots els gèneres, per beure de la literatura a l’hora de mostrar-nos les seves històries, les històries dels altres. I a més de fer-ho en català, i sense cap mena d’acomplexament.
Ventura Pons ha deixat mestratge i escola. Necessitem el seu exercici. Necessitem la comèdia, i cines com el Comèdia, necessitem el drama, necessitem la representació perquè és en aquest exercici filmat, escenificat, on ens podem reconèixer, on ens podem trobar.
I això no deixarà d’existir, seguirem fabulant, hi haurà cine i hi haurà teatre, el que canvia és la fórmula de consum, i els usos d’aquests espais, fins a saber si volem entotsolar-nos o compartir aquestes passions.