“Fraga guanyaria avui les eleccions”. Amb aquest titular i amb una portada predominantment en blanc i negre sortia aquest dijous La Razón. El rotatiu havia elaborat una enquesta amb motiu dels quaranta anys de les primeres eleccions després de la dictadura franquista per veure com votarien els espanyols els partits que van concórrer l’any 1977.

Més enllà de l’exercici de periodisme ficció, que constatava que el repartiment dels escons reproduiria gairebé idènticament la proporció que hi ha actualment al Congrés -evidenciant que la mirada retrospectiva que pot fer el votant actual està lluny de poder-se posar en el context postfranquista-, cal pensar si aquest no és un cop més un signe evident que encara hi ha qui li fa menys mandra mirar el passat que no pas el present, evitant auditar el cicle polític que hauria d’haver dut l’estat espanyol a desmarcar-se diàfanament del llast que suposen quaranta anys de dictadura.

Són ben conegudes les resistències de les estructures de poder de l’Estat per esmenar aquelles fosques pàgines de la història, tot i que no són gens d’estranyar. A diferència d’altres països que han dut a terme processos de reparació o autocrítica, a l’Estat encara avui perviuen vestigis gens menyspreables en consells d’administració d’empreses estratègiques, institucions públiques i partits polítics.

Quaranta anys no són gaires amb perspectiva històrica i prova d’això és la immaduresa que l’estat espanyol demostra en termes democràtics encara avui. Però en el cas d’Espanya el temps avança amb més dificultat. L’executiu de Rajoy té dots innegables per dilatar el temps buscant consumir qualsevol proposta que impliqui revisar el model constitucional que es va començar a gestar el 15-J del 1977.

L’estratègia que ha desplegat per fer front al procés català és només un exemple més d’aquesta inacció volguda. El desenllaç d’aquest conflicte polític està per veure, però fora bo que Rajoy no obviés que els grans canvis vénen precedits per una voluntat ferma d’una majoria social.