Els dubtes i canvis de guió del president Quim Torra, al llarg del matí d’aquest divendres, pel que fa a l’assistència a la inauguració dels Jocs Mediterranis han estat un senyal més dels dos corrents de fons que conviuen en l’independentisme del post-procés. El pragmatisme i el simbolisme; la gestió en la realitat sense cobertures èpiques i l’escenificació sentimental en nom d’una idea de dignitat. Al final, Torra s’ha decidit a anar a Tarragona, i ha fet bé: entre d’altres detalls, regalar a qui consideres el teu rival la foto d’un gran esdeveniment que es fa a casa teva i que has pagat tu no sembla el més encertat. Això sí, el president ha acompanyat la decisió de l’anunci d’unes mesures d’hostilitat cap al cap d’Estat.

Mesures que la premsa en el seu conjunt ha interpretat com a signe de “trencament” amb la monarquia tot i que ell no ha emprat aquesta paraula precisa. Quin trencament més estrany, que s’inaugura amb un acte presidit per Felip VI! Però el, si més no, refredament institucional anunciat per Quim Torra ha estat calculat per gratificar uns i altres, prestant-se a l’acte institucional i alhora exhibint una certa duresa formal per compensar.

Després de perdre de vista Mariano Rajoy, i com que Pedro Sánchez és president gràcies als vots dels partits independentistes i començar a trinxar-lo ara, que no porta ni tres setmanes en el poder, seria massa gros i de mala educació, ara és Felip VI l’objecte central dels desafiaments. Bé, val a dir que el discurs del 3 d’octubre va ser ofensiu per a moltíssims catalans, i no només independentistes. Però compte amb les fantasmades: venim d’uns anys en què hem sentit líders polítics anunciar, i més d’un cop, uns “últims pressupostos autonòmics”, en què se’ns han presentat diades de l’11 de setembre com “definitives” i en què alguns diputats han etzibat a ses senyories, a les Corts de Madrid, coses com ara “nosaltres anem passant, adéu siau”.

Ho hem dit des de la mateixa presa de possessió de Quim Torra: el perill d’aquesta legislatura és instal·lar-se en les gesticulacions estèrils, en voler aparentar que es desafia l’Estat sense fer-ho perquè el preu a pagar ja és tristament conegut però alhora es vol mantenir la tropa motivada. Tot es va movent, però, i certs irredemptismes irats de fa només quatre o vuit setmanes ja s’han anat esvaint o matisant. El canvi a la Moncloa obliga, a més, al conjunt de l’independentisme a no conformar-se en el folklore i en la demonització crònica i gandula de l’altre, i a oferir a la seva gent, i a tot al país de fet, alguna cosa més, un projecte de futur. S’acosta l’hora de les idees? L’estem esperant.