El consum de música i de política tenen, cada cop més, un punt en comú: que tendim a envoltar-nos de coses que ens fan sentir còmodes, ja siguin cançons que s'assemblen a les que ja ens agraden o articles i opinions informals que reafirmen la nostra ideologia. És el diabòlic efecte de la combinació d'algoritmes i de xarxes socials, en què a poc a poc va prenent forma una paradoxa: no havíem tingut mai tanta informació a l'abast i alhora, ho havíem tingut tan fàcil i llaminer per tancar-nos a la cova de manera que res que s'allunyi del nostre gust pugui pertorbar-nos.

La tecnologia pot ser un còmplice cool de l'enrocament, de l'aversió a descobrir noves melodies, tant literalment com en un sentit ideològic. Les funcions a l'estil de "si t'agrada això, t'agradarà allò altre", també pròpies de les plataformes de cinema, poden col·locar-te al mig d'un bucle infinit del qual no surtis fins a la fi dels teus dies, encantat d'escoltar una vegada i una altra la mateixa cançó amb noms i embolcalls diferents. De tot això en parla un llibre publicat fa poc, Creadores de hits. Cómo triunfar en la era de la distracción, del nord-americà Derek Thompson, que, anant contra el signe dels temps, deixa anar una cita d'Abraham Lincoln que aquests dies pot sonar particularment provocadora: "No em cau bé aquest home. L'haig de conèixer millor".

En el pla polític, és possible que cada cop sigui més fàcil tenir la sensació que tothom pensa exactament el mateix que tu, ja que prou t'has encarregat de fulminar tota visió alternativa del teu radar quotidià. I qui gosa suggerir-te un punt de vista que et contrariï, unfollow i avall, què s'ha cregut. Inquietant alteració de la percepció de la realitat, en què les opinions diferents es fan invisibles, deixen d'existir.

És llavors quan passa una cosa que no t'esperaves, ja que els conductes del conjunt de la realitat i els teus conductes no són els mateixos, i la topada contra la paret és de campionat. O un altre fenomen: que si per accident, o perquè de vegades és inevitable, les idees no desitjades irrompen en el teu camp visual, les miris com si fossin alienígenes. O com a indicadors de maldat. Observo com des de fa un temps se substitueix sovint el "no estic d'acord amb el que diu Pepet" o el més rotund "Pepet està equivocat" per "Pepet és mala persona".

Sí, a tots ens agrada llegir opinions que alimenten les nostres, recompenses per al nostre ego, llaminadures per fer-nos sentir millor, reafirmats intel·lectualment, situats en el cantó bo de la Història, allà on hi és tothom. Precisament per això, la barreja de comoditat i vanitat pot acabar fent d'aquest món l'escenari d'un magnífic diàleg de sords. No posaré exemples.