En el rock i la música moderna s'ha tendit a fantasiejar al voltant de la mort perquè les tenebres fan molta gràcia quan tens vint anys i muntes una banda de heavy metal satànic, però darrerament aquesta relació amb l'òbit ha madurat d'una manera brusca, a cop de cadàver. Ara fa un any, David Bowie va fer del pressentiment del seu decés una obra d'art anomenada Blackstar, i després, com, uns mesos després, Leonard Cohen amb You want it darker. Discos que no fabulen amb la mort sinó que hi parlen mirant-la de cara. Treballs no ja adults, sinó de crepuscle, de bona nit i tapa't, llençol blanc i tanatori.

Una cosa és la decadència i el comiat com a bells recursos romàntics i una altra quan perceps que t'atrapen o se t'acosten precisament i concretament a tu. La generació pop s'ha fet gran i ha après a incorporar sentiments de despreniment i percepcions de declivi en el seu imaginari. I aquí és on hi irromp un disc important fet a casa nostra aquest any que ara ens deixa, el de Jaume Sisa, Malalts del cel, una obra on s'ensuma una barreja de la màgia i la pèrdua a la qual havia cantat un dia Lou Reed.

En aquest món de la música en què hi ha tanta maduresa impostada i tanta gravetat de pa sucat amb oli, tants discos presentats com "els més personals", "els més sincers" i "els més profunds", i que són catàlegs d'hipermercat, i en què fins i tot hi ha estrelles pop de divuit anys que publiquen llibres de memòries, Malalts del cel és una lliçó de vida, la confessió d'una desil·lusió ben compatible amb l'alt ideal de Sisa de passar-s'ho bomba tant com sigui possible. Ens diu que se'n va a la seva Hipopotàmia somiada a descansar, ballant un bolero, sense fer-se el transcendent, convertint en cançó joiosa una retirada d'aires imprecisos.

Desitgem a Sisa molts anys de vida i, si pot ser, algun concert on interpreti aquestes cançons amb les quals sembla acomiadar-se d'aquest món. Encara no, tingui la bondat. Som en una època fantàstica en què el fracàs, la decepció, la feblesa, la mort mateixa, no existeixen, i en què, quan algú ha traspassat a l'edat de, per exemple, vuitanta-quatre anys, repliquem, contrariats: "ah, doncs encara era jove...". Món de ficcions, de creure'ns eterns, per on passa de mà en mà, de veu en veu, La vella cançó.
"La canta tothom qui té viu el cor,
arriba quan vol, ressona per tot,
la vella cançó té mil i un autors".