Sona un petard a la Diagonal. Crits d'alegria generalitzats que trenquen el silenci. Un grup que es va fent cada cop més gros mou els braços enèrgicament: "No, no, no!! Shhhhhht! Calleu! Encara no! Abaixeu les banderes". Salta un altre: "Però quan hem de cridar, llavors?". Se suposa que s'ha d'esperar l'onada sonora, venint de Glòries en direcció a Palau Reial. Però 20 segons després, n'arriba una just del cantó contrari. I ho fa amb la força d'un tsunami. Una remor que s'alça i es fa poderosa fins que s'ho emporta tot per davant. Esclaten els crits, els xiulets, les cassoles. Uns pocs continuen fent l'esforç inútil d'aixecar les mans i sacsejar-les a l'aire, fent que no amb els dits. Que l'onada venia de l'altra banda, que encara no. Però ja és tard. La majoria s'ha deixat endur.

La manifestació de la Diada, dimarts, va tornar a ser una gran demostració de la incomparable capacitat mobilitzadora de l'independentisme. Alguns dels manifestants comentaven com de reconfortant era veure que després de tot, malgrat tot, encara hi són. Que ni la recepta de l'A por ellos ni l'evident desorientació dels partits independentistes no ha tombat el moviment de base. En certa manera, per a molts, la manifestació de l'11-S s'ha convertit en una tradició més, que sobretot té la virtut d'incloure el reconeixement mutu. El fet de recordar, un any més, que són molts, que no estan sols. Però com totes les tradicions, també corre el risc de folkloritzar-se. És a dir, mantenir l'aparença mentre el contingut es va buidant.

La prova més evident d'això és que, per primer cop en molts anys, la Diada no té un horitzó per impulsar. No hi ha referèndums, ni consultes, ni eleccions pròximes, si descomptem les municipals. No hi ha terminis per acomplir, ni líders per pressionar. L'únic que hi ha a l'horitzó és un judici, el resultat del qual no depèn dels polítics. També hi ha l'anunciada "Marxa pels drets civils, socials i nacionals", que va dir el President Torra i que ningú sap exactament en què consisteix. Així, igualment, les consignes al carrer saltaven de "Llibertat presos polítics" a "I-Inde-Independència", indistintament. Fins i tot algú va tornar a entonar el famós "Els carrers seran sempre nostres". I quan res de tot això funcionava, l'únic que ho resolia era la música de Txarango als altaveus: "Gent del mar, de rius i de muntanyes, ho tindrem tot i es parlarà de vida".

Desproveït d'estratègia i lideratge, aparcats els objectius anunciats fa un any (també els de les eleccions, i els de fa 6 mesos) a l'independentisme ara com ara li queda la gent. Els que hi havia abans-d'ahir a la manifestació i els 2'1M que van votar el 21D. Una part de la població catalana que ha decidit que el seu principal objectiu polític generacional és la Independència. I és una part de la població que necessita respostes. Des de Catalunya i des d'Espanya. Cal una mirada espanyola que pugui veure que només el vot podrà canalitzar el conflicte. I cal una mirada catalana que expliqui clarament, sense complexos ni por quin és l'escenari actual i d'on venim.

Queda molt poc per l'aniversari de l'1 d'Octubre i serà molt llaminer pels partits independentistes fer servir l'energia d'aquell dia. Quan, en realitat, el que seria raonable seria explicar què va passar i què hi havia preparat. Aquell govern tenia un pla sòlid per aplicar el resultat dels vots o va portar la qüestió fins a aquell límit confiant que ningú traspassaria línies vermelles? Hi havia farol o no? I a partir d'aquí, de l'honestedat amb els milers de persones que es van jugar el tipus per l'1-O, traçar un horitzó realista.

Si els partits independentistes creuen que ara és l'hora de fer un pas enrere aspiracional, gestionar l'autonomia, negociar millores d'autogovern i esperar una nova ocasió que ho diguin. Si aquest és el Tour de Force que creuen més raonable, que ho facin saber. Pel bé de tothom.