Crec que mai no arribarem a saber, exactament, què va passar l'octubre de 2017 a Catalunya, ni a conèixer-ne, amb un mínim detall fiable, les interioritats de les dates més crucials. Em refereixo a tot el que es va fer i, també, al que no es va fer, en el si del moviment independentista (institucional, polític i social) per convertir l'objectiu de la independència en una realitat. Començat a veure ja, tot, amb una mínima perspectiva, potser millor que sigui així, per una certa idea de l'estètica, però també per no augmentar, més encara, el desconcert de la ciutadania i, potser també, la decepció.

Aquests dies hem anat seguint el judici al major Trapero, un judici que, fins i tot el més ingenu dels nostres compatriotes, s'ha adonat que és el judici a tot un cos policial, dels més antics d'Europa, anterior, doncs, a la guàrdia civil espanyola, la gendarmeria francesa o els carrabiners italians: els Mossos d'Esquadra. Agafant-ne el cap com a símbol, es jutja, doncs, la policia de la Generalitat, amb el pretext que la seva actuació no va ser l'adient ni el 20 de setembre, ni l'1 d'octubre, d'ara fa dos anys i mig.

En realitat, però, no cal ser un Einstein per adonar-se que, de fet, la policia que es jutja és a la del 17 d'agost del mateix any, per més que aquesta data i les posteriors no hagin aparegut, ni un sol moment, al llarg de les sessions en la institució que és l'hereva del franquista Tribunal d'Ordre Públic: l'Audiència Nacional, un organisme sense cap sentit en un estat plenament democràtic, una institució que va canviar el nom que tenia durant la dictadura, mantenint-hi bona part dels magistrats, per emblanquinar-ne la imatge i les funcions en l'etapa diguem-ne "nova".

Aquell 17 d'agost de 2017, el dia dels atemptats a Barcelona i a Cambrils, l'Estat, a Catalunya, va ser la Generalitat. L'estat espanyol en va desaparèixer durant un parell de dies, abaltit i descol·locat per la força de la realitat. L'ordre públic va quedar en mans dels Mossos d'Esquadra i, com reconeixia una associació professional de la Guàrdia Civil, Catalunya va donar la imatge, davant del món, d'un estat autosuficient en matèria de seguretat. Tant és així que el president M.Rajoy no va badar boca fins set hores després de la primera desgràcia, totalment fora de joc, i amb una visita llampec a Barcelona, amb nocturnitat, en la qual va reunir-se a la Delegació del Govern espanyol, amb la mateixa naturalitat que un president o cap d'estat visita la seva ambaixada en un país estranger.

Llavors, els ciutadans ens vam sentir protegits per la policia catalana i, a despit d'alguna actuació discutible, també orgullosos d'ells, de manera que els Mossos van rebre un suport popular i una simpatia general com mai no havien tingut. Fins i tot el titular d'Exteriors, en aquells moments Raül Romeva, va actuar com un perfecte titular d'Exteriors, rebent els ministres del mateix ram de França i Alemanya, interlocutant, mot del qual el fiscal en desconeix l'existència i el significat, amb tot un seguit de països que sol·licitaven informació i s'interessaven per l'estat d'alguns connacionals seus, residents o turistes a Catalunya.

Va ser enmig d'aquella situació caòtica, preocupant i compromesa, que va emergir una figura fins aleshores desconeguda del gran públic: el major Trapero. Parlava amb aplom, seriositat i rigor, sense marge per a l'anècdota, el matís innecessari o el detall sobrer, amb una gran professionalitat. Sentint-lo parlar vam pensar que estàvem en bones mans. Ni ell va fer de Conseller, ni aquest va fer de policia, en cap moment: cadascú era al seu lloc. Trapero inspirava confiança, transmetia tranquil·litat i generava seguretat als habitants d'un territori que, inesperadament, havia quedat sota el control absolut de la Generalitat. Vaig pensar, llavors, en aquella situació que va viure Catalunya el juliol de 1936 i que l'admirat Josep Benet definia com d'independència de facto, quan l'impacte de la realitat desbordà, absolutament, el marc legal, les competències, l'Estatut i la constitució.

El naufragi posterior dels Mossos, a l'hora de fer front a protestes, manifestacions i concentracions ciutadanes, ha fet bellugar profundament aquella imatge idíl·lica del 2017, ha trasbalsat les consciències i remogut sentiments i emocions contradictoris, com si no volguéssim admetre que aquella policia que protegia era, ai las, la mateixa que repartia llenya innecessàriament, insultava, provocava i detenia de manera arbitrària. En qüestió de mesos tot havia canviat.

No sé on deuen parar ara les samarretes del "Bueno, pues, molt bé, pues adiós" amb el rostre de Trapero o la seva imatge al perfil de tants independentistes a Twitter, però la seva declaració al Tribunal Suprem ja va ser, per a molts, un veritable gerro d'aigua freda. Llavors es van sentir afirmacions que sorprenien, que ens despertaven de la placidesa ingènua del nostre somni nacional, de sobte, i que feien mal a les oïdes. Ara s'han repetit i amb més detall, a l'Audiència Nacional. Trapero s'ha desmarcat del govern de la Generalitat, del seu president, del seu Conseller i del moviment independentista, així com de la guàrdia civil i de la policia nacional, per situar el cos de mossos d'esquadra com una policia professional, seriosa, al servei de la legalitat vigent i lluny d'aventures.

I ho ha fet a través d'expressions dures, en ocasions amb un cert menyspreu, davant la sorpresa d'una ciutadania encara en estat de xoc, profundament desorientada en plena navegació independentista, sense ningú al timó, però amb el vaixell ple de passatgers i una tripulació sovint invisible. El relat de la possible detenció de les autoritats catalanes, democràticament escollides, no és fàcil de sentir sense immutar-se i sense reaccions d'un cert desassossec.

Pensa el major Trapero que, amb la seva declaració, que obtindrà el benefici de l'absolució o la benignitat d'una condemna lleu? El faig més rigorós i sòlid per a creure això. Llavors, només se m'acut que la seva estratègia no és tant la seva defensa personal i la dels altres comandaments polítics i policials acusats, sinó, ras i curt, la defensa dels Mossos d'Esquadra com a cos de policia de la Generalitat. Sembla que tot gira a l'entorn d'aquest objectiu central, prioritari i, segurament, únic: salvar els Mossos d'Esquadra de la desfeta. Només el pas dels anys dirà si aquesta era la via encertada per a assolir-ho, al marge de la seva pròpia condemna o absolució i de l'impacte fulminant de les seves paraules, entre milions de catalans.