La victòria de Trump ens ha agafat als europeus tant amb el peu canviat com ens hi deixà el Brexit. Ningú, ni els més pessimistes, no atalaiava un resultat així, per més que tampoc ningú no creia en una victòria contundent de Clinton, sinó més aviat ajustada. Els instituts demoscòpics, les empreses especialitzades en l'elaboració d'enquestes polítiques han tornat a negar-se en el tràngol més inesperat i irreversible, circumstància que no les converteix en un lloc gaire segur per a invertir-hi com a negoci. Ningú del meu entorn familiar, amistós o professional no va insinuar mai, seriosament, un triomf del magnat i més aviat hom s'hi referia en pla jocós, però des del convenciment de ser un escenari impossible, impensable, inimaginable. Bé, ningú excepte l'escriptor Josep Vallverdú, premi d'honor de les lletres catalanes, el qual recordava en un correu electrònic a una amistat comuna, a tall d'advertiment preventiu, que en anglès trump significa "trumfo, carta potent, pro- guanyadora en un joc de naips"... I la va encertar de ple. L'experiència de la vida és un grau i després d'haver traduït una setantena d'obres, entre les quals, significativament, alguna novel·la negra de R.Chandler i D.Hammett, el domini dels matisos de la llengua anglesa l'ha convertit, a contracor, en oracle.

El primer discurs del ja president electe Trump ens ha presentat un altre rostre del personatge Trump, però només en part. Sense cap referència històrica, ni emparant-se sota l'aixopluc de frases d'alguna celebritat, el multimilionari ha tirat pel dret i ha dit allò que comparteix tantíssima gent i no pocs polítics: "això de la política és un fàstic". I si bé el candidat llibertari d'aquestes eleccions era Gary Johnson, Trump era el candidat que anava per lliure. Sense el suport dels grans noms del partit republicà -cap membre de la família Bush no l'ha votat- i força al marge de l'aparell d'aquest, el magnat s'ho ha muntat tot sol i les sigles de partit han estat només el continent formal d'una aventura presidencial el contingut de la qual era ell i només ell. Sol contra tot i tothom, sobretot contra els instal·lats permanentment en tots els àmbits, s'ha convertit en icona de l'antisistema, de la llibertat individual dels ciutadans davant el poder establert i immutable. I molts electors li han comprat el producte que venia, farts de veure una successió interminable de rostres repetits i pràctiques habituals, sempre els mateixos.

A la primera intervenció, el Trump masclista, xenòfob, racista, classista, fanfarró, ha deixat pas a un home que diu als seus allò que volen sentir, sense el to insultant i fatxenda de la campanya: "Primer, Amèrica". I ha promès renovar, millorar i construir ponts, carreteres, autopistes, infraestructures en general, segurament el sol espai de despesa pública en què coincidia amb H.Clinton. Ara que ha guanyat, però, haurà de formar govern i és aquí on podran començar a veure's quines coneixences i contactes té, amb qui compta per a dirigir el país, més enllà del suport explícit que ha tingut per part del republicà Rudolph Giuliani, exbatlle de Nova York. El discurs de campanya s'haurà d'adequar a la gestió de la quotidianitat, als problemes reals amb què toparà el nou president en arribar al govern, un cop assaborits ja els gaudis de la victòria.

Obama se'n va sense haver tancat Guantánamo, com volia i va prometre, ni haver pogut regular més dràsticament la tinença individual d'armes de foc i havent assistit a un nou esclat de violència racista en diferents punts del país. Trump, nét d'un immigrant alemany que regentà una casa de barrets a la Colúmbia Britànica fa cosa d'un segle, haurà de veure com gestiona l'existència d'11 milions d'immigrants il·legals en territori nord-americà, després de les seves escandaloses afirmacions sobre els forasters i la promesa d'alçar un mur a la frontera amb Mèxic, mur que hauran de pagar els mexicans, segons ell. Caldrà veure què passa amb el lideratge militar dels Estats Units a l'OTAN, les relacions amb Rússia, Xina i Israel -la seva filla Ivanka és jueva observant per conversió- i el compromís o no del seu país amb la lluita contra el canvi climàtic i els acords de París. Per al nou president comença, ara, l'hora de la veritat. I en aquesta hora, els blancs o negres no acostumen a ser els colors més habituals, sinó que, en l'administració del dia a dia, hi apareixen tots els colors de la paleta. Trump, doncs, haurà d'anar trampejant la situació, però ja no podrà fer trampes, emprant la mentida, l'insult o el fals rumor per a desqualificar l'adversari. Arreu del món tothom se l'estarà mirant, pendent de tots i cadascun dels seus passos, començant pels primers.

La derrota de H.Clinton també és la fallida del bipartidisme tradicional als Estats Units i de la política entesa com un exercici per part d'un grup d'escollits que se'n traspassen les responsabilitats de manera hereditària. Els Estats Units no són Europa i, d'aquí estant, tot es veu diferent. Aquí els partits són més clarament ideològics que allà i, en general, estan territorialment estructurats i amb una arquitectura orgànica pròpia. Si s'hagués votat aquí, Clinton hauria guanyat per golejada. I des d'aquí se la percebia com la candidata normal, presentable, demòcrata i fins i tot progressista, sobretot tenint en compte el contrincant que tenia al davant. Però, en canvi, no ens adonàvem prou que era vista, allà, com la candidata dels de sempre, la candidata de la política de sempre, amb les pràctiques de sempre. Per estrany que se'ns pugui fer, el candidat més lliure, més allunyat del sistema i de les castes, era, justament, Trump. I la campanya exterior anti-Trump ha generat un vot d'afirmació nacional nord-americana pro-Trump, perquè a ningú no li agrada que, de fora estant, li diguin què ha de votar a dintre. Els resultats d'allà ens interpel·len també aquí. Els buròcrates (de la UE, de les administracions, dels partits) han de despertar del seu estat letàrgic i entrar en fase de catarsi. Els perills que ens sotgen, altrament, són massa grans com per a fer veure que no existeixen.