A Itàlia, pels volts del 2007, Sílvio Berlusconi va promoure una unió de partits conservadors que s'anomenava Popolo della Libertà. Màrqueting italià sensacional que, per més inri, va situar la seva seu a Roma a, ni més ni menys que, la Via dell'Umilità! Poble, llibertat, humilitat. Combinació perfecte. Ara bé, era si més no curiós veure, sota el mateix paraigües electoral, liberals com el mateix "Cavaliere" o l'europeista Franco Frattini amb filo-feixistes com Gianfranco Fini de l'Aliança Nacional o Alessandra Mussolini. L'operació els va funcionar perquè va protar a Berlusconi, de nou, a la presidència del Consell de Ministres tot i que, en aquella ocasió, va acabar amb la intervenció europea i un govern tecnòcrata liderat pel prestigiós Mario Monti que va evitar que el país col·lapsés.
A casa nostra també alguns partits fan l'intent d'arriar aquesta bandera presentant-se com a garants de l'autèntica llibertat, jugant a l'equívoc i a la infantilització de la política. Només cal llegir una mica de John Stuart Mill o de Rawls per veure que això de la llibertat és una mica més matisat del que se'ns presenta en forma de declaració populista, eslògan o imatge.
Partits condemnats per corrupció, que han votat en contra d'infinitat de lleis progressistes en drets en els últims quaranta anys i que, per treure quatre vots, amb música populista, es vanten de voler acollir esportistes d'elit antivacunes, pretenen erigir-se en garants de la llibertat? Com diu l'expressió castellana: "menos lobos, Caperucita".
Hipocresies al marge, apropiar-se exclusivament de valors transversals pot donar, a curt termini, un cert rèdit electoral, un "ganxo" pels electors i una simplificació matussera per fer el missatge més atractiu. Política pobra. Prima. Perquè la llibertat, com la igualtat, la justícia social o el progrés són valors compartits per la immensa majoria d'actors polítics. La Declaració dels drets humans aprovada per les Nacions Unides ja proclamava, com a fonament de l'espècie humana, la llibertat, la justícia i la pau. I és de 1948 (!). O em diran que un conservador no vol el progrés social del seu país de la mateixa manera que un socialdemòcrata no anhela la llibertat individual i col·lectiva?
I aquí apareix una nova assignatura pendent que tenim en aquest país (a diferència dels països de l'Europa del nord): fer esdevenir com a transversal la defensa del medi ambient i la sostenibilitat els quals, tradicionalment, se'ls ha apropiat, en exclusiva, l'esquerra. Només cal una petita conversa amb canalla al voltant dels vuit anys cap amunt per adonar-nos com tenen d'arrelat el respecte pel medi i això -cal que ens ho reconeixem- és un èxit de la nostra societat. Ara bé, només falta que es traslladi en els discursos i polítiques públiques efectives.
La mateixa comissió europea i la presidenta Von der Leyen ens marca el camí. Ningú pot obviar la prioritat de la defensa de l'ambient i la sostenibilitat. N'hi haurà que seran més liberals i altres més socialistes, alguns més moderats i altres més radicals, però, al cap i a la fi, sempre tenint aquest valor compartit que ningú es podrà adjudicar en exclusiva. No és fàcil perquè, bàsicament, comporta trencar clixés.
Com afirma Katharine Hayhoe, el canvi climàtic és una qüestió científica i no té res a veure amb l'etiqueta política. Sense incorporar aquesta sensibilitat a primera línia del discurs polític continuarem essent més petits, s'eixamplarà la distància entre política i societat i, sobretot, serem més vulnerables.
