Josep Tarradellas va morir el dia 10 de juny de 1988 a Barcelona als 89 anys i fou enterrat a Cervelló, la seva població natal; un aniversari que ha passat molt desapercebut, un polític incòmode per a quasi tothom.

Polifacètic, polièdric, perseverant i fidel a la seva visió de Catalunya i el catalanisme. Quan els representants polítics el citen sovint el descontextualitzen en profit propi.

Militant d'Esquerra Republicana, no va dubtar en distanciar-se d'aquest partit quan en discrepava, membre del Govern de la Generalitat i defensor de la Segona República no va dubtar en escriure el desori i la desorganització de la resposta a l'aixecament militar feixista encapçalat pel general Franco.

Escollit president a l'exili, va posar com a condició per acceptar aquesta representació que els diputats de la minoria, els d'altres partits que no fossin els seus, també l'escollissin, doncs qualsevol institució que aspira a representar un país n'ha de respectar i defensar la seva pluralitat. El Consell fou convocat a l'Ambaixada de la República espanyola a Mèxic, l'únic estat del món que no reconeixia el règim de Franco.

Fidel a la institució, va mantenir la Generalitat a l'exili amb un fil de vida. Tot el seu patrimoni, totes les donacions i tots els sacrificis personals i familiars, per mantenir intacta la dignitat de la institució. Tenen raó els que afirmen que durant els temps més difícils, la Generalitat va ser ell.

Soc de les que opino que Adolfo Suárez improvisava i que no hauria restituït a Tarradellas, i amb ell la Generalitat i la continuïtat de la representació popular de la Segona República si no haguessin guanyat aclaparadorament les esquerres a les eleccions de 1977 a Catalunya. Unes esquerres que havien creat partits sobirans de les seves matrius espanyoles.

Quan només es té el passat, cada gest importa, cada símbol consolida present i construeix futur. Però quan va tenir govern i Diari Oficial, va posar el seu equip a projectar futurs: ordenament territorial, mapa sanitari...

Des de finals de 1977 al mes de maig de 1980, quan Jordi Pujol prendria possessió del càrrec de President de la Generalitat, Josep Tarradellas va marcar sempre l'agenda i va exigir un tracte directe amb el president d'Espanya.

Al que seria el seu successor sempre li va recriminar (i Pujol no li perdonava aquests retrets) que hagués sucumbit a la idea de la multilateralitat, ja que en la seva època, no va enviar mai els seus consellers a reunions on participessin representants regionals. Sempre va considerar que el sistema de dotar d'autonomies a territoris sense tradició d'autogovern seria car i ineficient, com ens recorda Joan Esculies en Tarradellas, fin de la partida del sueño bilateral catalàn.

Tampoc va perdonar a Pujol que el seu partit CDC fos el que més rehabilitacions de càrrecs franquistes va realitzar, sobretot a les eleccions municipals de 1979 i no voldria establir cap mena de vincle amb els presidents de la Segona República, en especial, amb Lluís Companys.

Tarradellas incomodava, deia les coses com les pensava, això si, buscava sempre el moment adequat. EL seu arxiu, en el Monestir de Poblet, hauria de ser lloc de pelegrinatge obligat per a tots els que se'l posen a la boca segons els convé.

Va morir republicà i sincer, i sempre va reconèixer la generositat de Joan Raventós de no demanar cap presidència provisional ni transitòria tot i ser clarament el guanyador de les eleccions de 1977, les primeres des d'aquelles llunyanes de febrer de 1936 que havia guanyat el Front d'Esquerres.

Per als que han gosat discutir-li la legitimitat, cal recordar-los que la victòria de l'aixecament feixista, va portar les nostres institucions a l'exili, i bona part dels diputats del Parlament de Catalunya escollits l'any 1932 (per cert, amb sufragi només masculí) es van reagrupar o van enviar la seva opinió per correspondència a Mèxic per escollir-lo. Cal destacar els cinc vots de diputats de la Lliga. Aquesta era la legitimitat que va usar quan va corregir Adolfo Suárez i li va dir que no es dirigís a ell com a Sr. Tarradellas, sinó com a president dels catalans, de la Generalitat de Catalunya.

Que el present no ens faci oblidar les figures del passat recent. Quasi el van oblidar en vida, al no reconèixer-li cap assignació dels pressupostos de la Generalitat. No acumulem més oblits.