El mes d'octubre pesa com una llosa en l'arrencada, que cada dia està menys clara, de la legislatura. La victòria independentista del 21 de desembre va ser heroica i va donar-li una segona oportunitat que alguns no esperaven pas que arribés. Però les decisions de la tardor, pensant en forçar escenaris de negociació sense cotilles amb l'Estat o de mediació internacional més que no pas en fer efectiva la República, han comportat que el moviment sobiranista les pagui en forma de repressió (el 155, els presos i el judici que vindrà) i no hagi obtingut cap dels rèdits que buscava amb la maniobra de risc.

Els partits estan immersos en una negociació complexa i multilateral. Junts per Catalunya i ERC han arribat a un acord sobre el full de ruta i el repartiment de les àrees de govern i ara proven de convèncer la CUP per tal que s'hi sumi. És un debat paral·lel al de l'elecció del president. El Constitucional va vetar la investidura de Puigdemont i el Suprem ha fet el mateix amb la de Sànchez. El bloc republicà pot optar per tirar el barret al foc davant la impossibilitat de posar-se d'acord en el què i els vetos al qui o bé transitar camins que permetin fer operativa la legislatura. És el que volen la majoria dels actors implicats, però és també el que té menys èpica.

El gran dilema de la legislatura era per fer què. Ens ho havíem preguntat diverses vegades en multituds d'articles i la setmana passada Jordi Muñoz escrivia, amb encert, sobre la necessitat de buscar un terme mig entre l'autonomisme i el tirar pel dret que es va provar a la tardor amb el 47,5%. L'independentisme és el principal vector de la política catalana, però optar per la unilateralitat té el risc de trobar-se amb el rebuig frontal del 52% restant, dividit entre opcions que, sense ser independentistes, plantegen models ben diferenciats. Puigdemont i Junqueras presenten ara el procés constituent com la forma de fer república i engrescar la ciutadania. La multiconsulta que hauria de sancionar el projecte de constitució del nou estat pot ajudar a guanyar complicitats i elevar la tensió amb l'estat per tornar a posar la pilota on era el 27 d'octubre i, aquest cop sí i havent perdut la innocència, encarar el pols amb garanties.

I què cal per encarar amb garanties el desafiament? Es pot quantificar en tres requeriments, tres claus que podrien obrir el cadenat. La primera, i més desitjable, seria una majoria que superés, amb claredat, el 47,5% que marca aquesta mena d'empat perpetu en el que sembla que ens hem instal·lat. És l'únic dels tres requeriments que depèn només de la voluntat dels catalans. El procés constituent pot ser una bona oportunitat i la indignació que seguirà produint la repressió de l'Estat i la seva negativa al diàleg un reactiu potent per superar el llindar del 50%. Prou que ho sap Miquel Iceta quan demana indults i prega perquè de la comissió del Congrés que avalua el model territorial en surti alguna cosa tangible.

La segona clau és un pacte amb l'Estat que permeti un procés acordat com el que defensen els "comuns" o els que ara abonen vies bilaterals vist el cost de les unilaterals. Espanya bull (l'impacte que també ha tingut la vaga del 8-M n'és una bona mostra) però no sembla que això estigui en el camí de tenir traducció política per la manca d'atractiu de les alternatives. La política espanyola llisca cap a un escenari encara més condicionat per Ciutadans i, si prometre un pas de la llei a la llei per fer efectiva la república sense trasbalsos era l'independentisme màgic que ara volen jutjar determinades tribunes, prometre en un termini raonable de temps una altra Espanya no és més que plurinacionalitat màgica.

La tercera i última clau és la geoestratègica. Que la independència de Catalunya tingui padrins potents al món i, singularment, a Europa. El que els va passar als croats amb els alemanys, als kosovars amb els americans o als quebequesos amb els francesos, per exemple. En aquest punt no s'intueixen aliances clares més enllà d'opinions públiques sensibles com ara les anglosaxones. Espanya ha estat capaç d'assegurar-se prou suports al·legant que, al cap i a la fi, donar suport a la causa de la independència catalana desestabilitza un país gran del sud d'Europa que ha fet els deures amb l'austeritat i que fins i tot ha rebut un reconeixement en forma de vicepresidència del BCE per a Luis de Guindos. Així les coses, més els val als polítics independentistes tancar més aviat que tard un acord i omplir de contingut i valentia el procés constituent. El procés va començar de la mà de la CUP i Junts per Catalunya i ERC l'han de continuar, com a mínim, amb els mateixos protagonistes. Del contrari, ja serà una altra cosa.