Avui, fa 69 anys, va morir George Orwell. I d'ell és aquesta sentència: "En temps d'engany universal, dir la veritat es converteix en un acte revolucionari".

Dir la veritat o, si més no, fer pública la teva interpretació de la veritat, acostuma a crear problemes, sobretot si s'adreça a persones o a col·lectius sectaris i/o fanatitzats.
Hi ha molta literatura a l'abast dels qui vulguin aprofundir en els mecanismes de com s'estructuren i reforcen les creences a través de les mentides i de com s'aconsegueix que les víctimes de l'engany rebutgin qualsevol informació que els contradigui la seva fe.

A Europa, a Catalunya, a Espanya, al món, en general, hi ha, des de fa uns anys, el renaixement del qual, a l'engròs, anomenem populisme que, a més, coincideix amb la desaparició dels líders, dels referents. El populisme fa de la fal·làcia narrativa la seva eina preferida. Construeix històries falses que sempre resulten més persuasives que els fets, que la veritat.

Vivim temps de canvi, ens agradi o no. Canvi. I els canvis generen tribulacions.
La crisi del 2008, la crisi més greu que ha viscut el món occidental, el sistema capitalista, des del 1929, ho ha capgirat tot o gairebé.

El 15 de maig de 2011 es va redactar l'acta de defunció de la Transició espanyola. Ho van fer desenes de milers de persones indignades en places públiques d'arreu de l'Estat. D'aquell esclat de protestes i de reivindicacions, en va néixer Podemos, que ha arribat a ser la tercera força política a Espanya i que, avui, viu les seves hores més baixes i problemàtiques a causa del que existeix des del principi del temps: egos i lluita pel poder.

L'esquerra no aprèn. En claustres universitaris es poden concebre, des de la poesia, la fraternitat i la igualtat, les societats més justes i precioses del món mundial, però, quan se surt de la confortabilitat teòrica, comencen els problemes, sobretot, si s'ostenta el poder o es participa en estructures de poder. L'esquerra no aconsegueix alliberar-se de la seva pulsió autodestructiva.

La crisi de Podemos es produeix en el pitjor moment, perquè afebleix l'esquerra i perquè ha ressorgit amb força electoral el neofranquisme desacomplexat. A més, Podemos defensa la plurinacionalitat de l'Estat, cosa poc valorada, encara, pel fanatisme d'alguns estelats. El PSOE, si Podemos continua en l'infantilisme, també en patirà les conseqüències.

Canvis. Si el 15 de maig de 2011 es va enterrar la Transició, l'11 de setembre de 2012 va començar, a Catalunya, el desmantellament de l'Estat Autonòmic, que va culminar amb el referèndum de l'1 d'octubre de 2017 i amb la declaració d'independència 26 dies després.

És obvi que la Transició es va acabar, però també és obvi que l'Estat Autonòmic continua en vigor, malgrat tot el que s'ha fet a Catalunya i del preu tan alt que s'ha pagat i es paga, però els canvis són lents. Per això el nacionalisme espanyol s'apressa, nit i dia, a demanar l'aplicació indefinida del 155, la intervenció de TV3 i la fi del model d'escola catalana.

El dia 5 o 6 de febrer començarà el judici contra els líders civils i electes catalans. Com se sap, Espanya es va saltar la Reforma i va arribar tard a la Il·lustració i a la Revolució Industrial. Aquests fets no són gratuïts. Que un partit neofranquista amb eslògans de reconquesta entri a les institucions tampoc ho és. Si Espanya se sentís forta, no jutjaria els polítics i líders civils que van protagonitzar, juntament amb centenars de milers de persones, els fets de l'octubre de 2017. Només els països febles, els insignificants, converteixen el Codi Penal en manual polític.

Segurament seran condemnats, amb més o menys severitat. Però els que ho facin i els que ho celebrin saben que els canvis, com les marees, no es poden aturar.