La crisi de Veneçuela és com una matrioixca. La nina més petita representa l'enfrontament intern entre Nicolás Maduro i Juan Guaidó. Per damunt, la cobreix una de més gran que significa la disputa regional entre els estats d'herència comunista (Cuba, Bolívia...) i els governats per la dreta (el Brasil, l'Argentina...). I en últim lloc, la nina més gran, una mena de guerra freda 2.0 que plana entre Rússia i la Xina enfront dels Estats Units.

Però més enllà de les històriques enemistats ideològiques, Veneçuela es troba a l'epicentre de la geopolítica mundial per un motiu: és el país amb majors reserves subterrànies de petroli del món. I precisament per això els Estats Units han estat al darrere (aquest cop sense ni dissimular) de la jugada de Guaidó, i han estat els primers a donar-li suport després d'autoproclamar-se president.

Salvant les distàncies, recorda el que va passar a Líbia l'any 2011. Els Estats Units van jugar un paper clau a l'hora de fer caure Moammar al-Gaddafi, i en canvi no van actuar de la mateixa manera en altres països on també es van viure les primaveres àrabs. Segurament això s'explica perquè Líbia amaga al fons del desert les reserves més grans de petroli de tot África. Ara bé, l'operació va ser desastrosa fins al punt que Barack Obama ho considera la pitjor decisió del seu mandat.

I no oblidem el fracàs estrepitós de la guerra de l'Iraq del 2003. Un conflicte que George W. Bush va començar amb el pretext de trobar unes armes de destrucció massiva que mai van existir. L'objectiu real no era altre que controlar el petroli del segon país amb més reserves de l'Orient Mitjà només superat per l'Aràbia Saudita. Però el cost per als Estats Units va ser tan alt que no han tornat a embrancar-se en una intervenció d'aquestes característiques.

Amb aquests precedents, la gran pregunta a hores d'ara és quin serà el pròxim moviment de Donald Trump a Veneçuela. Tot fa pensar que és molt improbable que opti per enviar-hi tropes. Per ara, com a mesura de pressió, ha plantejat pagar a Guaidó el petroli veneçolà en lloc de fer-ho a Maduro. Però si el règim no cedeix a curt termini, la reacció del president nord-americà és imprevisible.

La trista paradoxa a Veneçuela és que la gent es mor de fam tot i tenir el major tresor líquid del món sota els peus. Ni els Estats Units ni cap altre país té dret a usurpar l'or negre dels veneçolans, com tampoc els veneçolans han d'esperar que ningú els vingui a solucionar la crisi. La gana és seva, però el petroli també.