Ara que tots estem fascinats amb els castells, sabem que les torres més altes són inestables: que són en el fons molt fràgils, per bé que les sostingui una èpica inigualable. Doncs bé: això ens ha passat amb la piràmide del moviment, que començava en un lideratge ben compartit per Mas i Junqueres i acabava amb la mobilització conscient més gran de la història, passant per la societat civil i els ajuntaments i la majoria parlamentària. Tot això ha començat a tremolar i s’han obert esquerdes pertot: entre els líders, en la majoria política, entre la política i el moviment, i fins i tot al voltant d’aquest home savi i massa prudent que és Joan Rigol.

I ha entrat el recel. És cert que Artur Mas ha fet un canvi d’estratègia. El primer 9-N era per confrontar l’Estat, era la desobediència, era no votar però clamar. El segon 9-N és tot el contrari: colar-se per l’escletxa legal, demostrar, votar per assentar una posició. Fer un canvi d’aquesta envergadura sense consultar ha estat un error, potser un cop de geni. De mal geni. Això provoca recel, com provoca recel en Junqueras que es parli tant del “Partit del President”; com provoca molèsties vàries que hi hagi municipals tan disputades en l’horitzó. Tot això fa mal, però la gent vol marxa. La gent vol un format i que sigui útil. El 9-N, amb dos milions de vots, és incontestable. Cap aquí anem, cap aquí hi hem d’anar.

Un resultat notable vol dir plebiscitàries al gener o febrer. Això no s’ho salta ni el gat. Només faltaria. I llavors, en la meva modesta opinió, fóra bo esperar que passi el cicle electoral –municipals i generals- i llavors fer el que s’hagi de fer i declarar el que s’ha de declarar. Adreçada, la declaració, a les noves Corts, que potser, potser, reflectiran un formós pacte PP-PSOE. Abans, però, cal guanyar el 9-N. I és bo, per cert, que Europa en prengui nota. ¿No hi ha democràcia sense llei, diuen? No hi ha democràcia, ni llibertat, sense vot. Doncs votem! El vot massiu garanteix la futura unitat recomposta.