La brutalitat i l'espectacularitat de la guerra a Ucraïna, que ha patit una invasió en tota regla de Rússia pels flirtejos del seu govern amb l'OTAN, monopolitza aquests dies l'actualitat. Els informatius en van plens i els líders polítics, tinguin o no alguna rellevància i relació amb el conflicte entre dos països europeus, hi han d'entrar anant més enllà de l'obligat i genèric lament per les víctimes.

A casa nostra ho han de fer sobretot els independentistes. Els unionistes en tenen prou amb seguir la roda dels seus caps de files estatals. En el cas del PSC i el PP passen per una adhesió total a les posicions de l'OTAN, que no vol arromangar-se més del compte, i de la UE, que opta per sancions econòmiques que no tindran efecte a curt termini i que no semblen amoïnar massa Vladímir Putin. Només si Rússia anés més enllà, per exemple passant de les amenaces als fets amb Finlàndia i Suècia, que formen part de la UE però no de l'OTAN, la tensió podria enfilar-se més.

Com deia, els independentistes, delerosos de jugar algun paper en l'escaquer internacional, de poder exhibir discurs propi anant a rematar totes les pilotes, i de portar l'aigua al seu molí, sí que han opinat amb contundència en les darreres hores. Va obrir foc Junts afirmant que Ucraïna és "un estat sobirà" i que, per tant, no se'n pot "qüestionar la seva existència". Al rànquing de qualitat democràtica del The Economist, Espanya, de la que, per sort, sí que se'n pot qüestionar la integritat territorial, és la número 24, ja fora del grup de les "democràcies plenes", i Ucraïna, la 87. Per davant de Rússia, però en una posició gens envejable. Des de la tribuna del Parlament un dels seus diputats, Quim Calatayud, comparava la violència russa contra Ucraïna amb la que van patir els votants catalans l'1-O per part de la policia espanyola.

En la mateixa línia d'encabir l'assumpte en el debat domèstic, aquest divendres Oriol Junqueras, líder d'ERC, deia que Ucraïna també s'asseuria a una taula de diàleg com que la que ell promou amb el govern espanyol "si hi tingués l'oportunitat". El cert és que els ucraïnesos ja ho han fet diverses vegades, però el problema és que després les parts no han complert els acords signats, començant pel govern de Kíev. I la CUP denunciava amb contundència en un comunicat "les accions militars que pateix el poble d’Ucraïna per part de Rússia i l'OTAN". Passa, però, que l'OTAN encara no ha posat els peus en aquell país –tot i que el seu govern li ho agrairia en aquests moments– i que les tropes de l'Aliança només es mouen, per ara, pels països que en formen part.

Tots posant-se a les carxoferes en un assumpte on políticament tenen poc a guanyar i on, sent realistes, no poden fer massa més que mostrar-se com un país d'acollida pels centenars de milers de refugiats que generarà el conflicte i enviar si convé ajuda humanitària. Preocupar-se per això i pels efectes col·laterals que, en la nostra economia, en especial a sectors com el turístic, poden tenir les sancions al règim de Putin. La consellera d'Exteriors, Victòria Alsina, l'encertava quan deia aquest migdia que totes aquestes comparacions ara no toquen i que el que convé és ajudar els civils davant "l'imperialisme de Putin".

Els paral·lelismes entre Rússia i Espanya, entre Ucraïna i Catalunya o la mirada cap a la situació del rus i les províncies de majoria russa en aquell país estan plenes de matisos, contradiccions i perquès. Potser per això, a diferència del que ha passat amb altres debats que han aixecat moltes passions, per sort encara no hem vist un abús en les posicions maximalistes. Sí que s'ha lamentat l'autoritarisme del president rus valent-se de la solitud i la debilitat dels ucraïnesos, ara els agredits.

El conflicte militar d'aquests dies sí que fa, en clau independentista, evident de nou la timidesa de la UE, que és el marc català per ubicació geogràfica i voluntat dels seus ciutadans, per ser eficaç a l’hora de respondre en un conflicte polític. I si serveix de poc quan hi ha invasions militars i emergències humanitàries fora de les seves fronteres, no cal dir-ho quan hi ha conflictes polítics sense morts dins d'aquestes –un espai del qual no se'n qüestionen la qualitat democràtica– com és el cas del català.