Sona el despertador molt, molt d’hora. A les 3 de la matinada. Una mica abans del que sona cada diumenge des de fa anys. Estic esperant una trucada de la ràdio que, a diferència de cada diumenge, a aquella hora emet en directe. Els escolto, xerrant amb el seu to càlid habitual, tot i que en una hora anormal. "Portem tota la nit comprovant que hi ha molta gent desperta”, em diuen. "És una nit molt llarga", crec que responc amb veu d’adormit. “Hi ha una pila de gent que té ganes de compartir el neguit. Molts pocs cops a la vida pots dir que no saps literalment què passarà. Avui és aquest dia”. Quina frase més buida a aquelles hores orfes de dutxa i cafè.

Quan l'Albert ens explica en directe que hi ha més de 1.000 escoles ocupades, només em surt: "Aquesta és una d’aquelles coses molt difícils de preveure i entendre en perspectiva espanyola". Pensava en els 10.000 policies, alguns d’ells orgànicament militars, que havien arribat per impedir el tema en qüestió, els helicòpters trencant la nit, els controls a les carreteres, la detenció de persones, la prohibició del tema, l’amenaça. Pensava en l’A por ellos. I la resposta ciutadana, que havia estat que les famílies ocupessin les escoles a base de bivac, pel·lícules infantils o a balls més propis d’una nit de casament, com "El cha-ca-cha del tren". És l’esplai com a repel·lent de la por. Xesco Boix contra el Mío Cid.

Arribem abans de les 5 a la ràdio. Els incidents (#alertaultra en deien, llavors) continuen sent residuals. Tenim una pila de periodistes desplaçats pel territori i milers de missatges d’oients. S’obre el micròfon i ens mirem. Ens agrada fer ràdio junts. Ens entenem molt fàcilment. Avui, curiosament, estic d’aniversari. Fa 10 anys exactes que entrava per la porta a treballar en aquesta ràdio. Aquests 10 anys ens han portat fins avui. A saludar, amb en Jordi, el dia periodísticament més important de les nostres vides. Cauen els minuts, les informacions, els sons, les fotos. S’ofeguen aplaudiments i càntics quan finalment arriben les urnes. Es dispara la tensió quan les furgonetes de la policia surten del port. La pluja repica suaument. I seguim. Les 8. El govern anuncia que tothom pot votar on vulgui. Els analistes pronostiquen, amb una certa excitació, la derrota política de Mariano Rajoy. Fins i tot la seva dimissió immediata. “Quina humiliació. Quin fracàs. Quina vergonya”. I sonen dos quarts de nou. La vergonya de debò no ha arribat. Però està a punt de fer-ho.

Urgent d'El País: "La policia se despliega y empieza a intervenir ante la pasividad de los Mossos". 10 minuts després veiem per TV un desplegament d’antiavalots arribant a l’escola Ramon Llull. A partir d’aquí les notícies de càrregues policials exploten per tot el territori. Sabadell, Girona, Lleida, l'Hospitalet, Tortosa, Sant Carles de la Ràpita, Tarragona, Sant Julià de Ramis. Una darrera l’altra, difícils de controlar, de comprovar, d’explicar. Apareixen fotos de ciutadans ensangonats, portes esbotzades, vidres trencats. Enmig del caos, la concentració absoluta a l’altra banda de la peixera. Mai he vist un equip de professionals tant intensos i focalitzats, ordenant, dirigint, posant a lloc. Les línies de telèfon es col·lapsen de trucades i ells ni s’immuten.

Els mòbils es disparen i ells mantenen la calma. L’etiqueta #ReferendumRAC1 fa estona que és impossible de seguir. Arriben 30 missatges nous per segon. Les televisions de l’estudi mostren imatges molt greus. Mans al cap. Parlem amb ferits, mirem de corroborar si un policia ha agredit una consellera de la Generalitat en dependències oficials. Enmig del caos busco una mirada còmplice, mentre els ànims a l’estudi es caldegen. En Josep em mira fixament. Se li inflen els ulls, es posa vermell. Intueixo la brillantor d’una llàgrima. Em desperto i seguim. Una altra hora. L’Eduard diu que si vull descansar. Em molesta el comentari i contesto amb alguna grolleria impròpia. Trigarà uns mesos a dir-me que feia cara de pertorbat. Que feia por. Seguim. I passa una altra hora. I una altra i una altra. A tota velocitat. Adrenalina pura. 

Es fan les tres de la tarda. El Barça encara està decidint si juga o no el seu partit. Els companys d’esports, que solen ser molt contundents defensant el seu territori ens diuen que no té cap sentit narrar res. Em treuen, literalment, de l’estudi, 9 hores després. Em topo amb en Sergi al passadís. Amb la cara paga. Diu que acaba de veure una barricada en un col·legi electoral. Defineix la situació com “una catàstrofe”. L’endemà publicarà un article titulat “This is the end”. 

Tinc un blanc. No recordo on vaig. No recordo què faig. Sé que vaig perdut. Busco la família. Em diuen que estan bé i que volen veure’m. Ens trobem. Parlo molt poc. Vaig a votar, en tinc una foto penosa i mig borrosa. Escruto l’estat d’ànim del col·legi electoral, a la perifèria badalonina. És un barri on sempre guanya el PP. Els carrers estan força buits. A l’interior, tristor generalitzada. Molta precarietat. Dues úniques urnes. Les meses especulen els motius pels quals la Policia no ha entrat en cap escola badalonina. Parlen d’Albiol. Miren Twitter.
M’adormo una hora. Torno a la ràdio. Per indicació familiar, deixo la moto a casa i agafo un taxi. Escolto com saluden Pep Guardiola a l’antena. 15 minuts per definir l’estat d’ànim de pura estupefacció del país. Surt Rajoy. Apareix el govern. Es contradiuen. Es fan les dotze, torno a seure a l’estudi.

Farem ràdio de matinada, de companyia, amb en Roger. Per tots els desperts del país. Per tots els que han rebut. Per tots els que han passat por. Per tots els que tenen por ara. Arriba en Manuel, amb qui ja hem compartit el matí. El dejavú és enorme. S’afegeix en Jordi, sense veu. Dóna un cop a la taula amb una pilota de goma. Les hores continuen passant, fins les 6 del matí. 24 hores després de tot. Marxo sense veu. 1 any després, no sé si tot plegat va passar, o va ser un salt temporal. Enmig d’un sistema democràtic, mentre uns votaven, les forces de seguretat agredien. Van ser hores d’horror. L’estupefacció és la mateixa, 365 dies després.