Quan una empresa no paga l’IRPF dels seus treballadors o la quota patronal o bé declara suspensió de pagaments o bé es declara en fallida. Així havia estat fins a la nova llei concursal. Poc o molt, i malgrat les noves filigranes semàntiques de la fiscalitat espanyola, la situació encara és la mateixa. Quan el Govern de Catalunya no paga a l’Agència Tributària Espanyola o a la Seguretat Social allò que els ha de pagar la situació és greu. La Generalitat ha acabat l’any de desgràcia fiscal d’aquesta trista manera. Deixant a deure als seus funcionaris un bocí de paga i convertida en morosa de l’Estat.
La situació és d’infern dantesc. L’Estat pot incomplir els compromisos a què l’obliga l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i no passa res. La Generalitat deixa de pagar allò que li reclamen les lleis laborals i tributàries espanyoles i passa a formar part dels insolvents que poden ser intervinguts. La paradoxa remet directament a la llei de l’embut. Fa molta gràcia el conseller d’Economia quan proclama, desbocat, que ha hagut de recórrer al “tancament de caixes”. Què més voldria ell. Andreu Mas-Colell és un morós més que demana un acord amb Hisenda i la Seguretat Social espanyoles per mantenir l’activitat empresarial. I encara gràcies i ja veurem si l’hi concedeixen.
Quina tristor i quanta pena. La Generalitat no pot pagar la despesa corrent i ha d’aguantar l’agressivitat dels funcionaris i l’escarni de l’Estat. Quina manera tan bèstia d’acomiadar el 2011 i de rebre el 2012. La pitjor part de la història és que, vista la proposta de pressupostos de l’exercici que ve, la precarietat es mantindrà o s’agreujarà. Afirmava Artur Mas abans de les eleccions que va guanyar que proposaria al govern sortint de les urnes el 20-N un pacte fiscal d’inspiració basca. La majoria absoluta del PP l’ha deixat amb el cul reivindicatiu a l’aire.
La Generalitat no té un cèntim i el govern de l’Estat sordeja. El 2011 ha estat precari i el 2012 serà sinistre. O caixa o faixa, senyor president. A la caixa només hi ha deutes i compromisos incomplerts, i la faixa exigeix accions de valentia política que, segons com i als ulls de molts, poden semblar temeràries i excessives. No diuen els espanyols que els catalans només miren la pela? Si la “transició nacional” és un afer de butxaca, ha arribat el moment d’inaugurar-la. Més val acabar transits que pansits.
Ara a portada
26 de desembre de 2011