Negar la realitat és un pèssim averany per enfrontar la solució. Si hi ha dues coses indiscutibles en el actual conflicte de desafecció entre Catalunya i Espanya és que hi ha milions de catalans que reclamen un canvi en les relacions polítiques i econòmiques amb l’estat i que tenim una Constitució que només reconeix la sobirania del conjunt dels ciutadans espanyols. Aquesta és l’equació. Els sobiranistes catalans no desapareixeran per art de màgia, ni tampoc la força de la legalitat constitucional que prohibeix una consulta de contingut sobiranista s’esvairà amb declaracions voluntaristes ni es driblarà amb legislació autonòmica.

Aquest cap de setmana ha estat un festival de disbarats. Rajoy s’ha proclamat garant personal de la no convocatòria de cap referèndum i Mas ho ha interpretat, en el més pur estil Homs, com una demostració rotunda que hi haurà consulta. És veritat que el llenguatge dels polítics, sovint, sol permetre diverses interpretacions però inferir del discurs apocalíptic del PP que el pla de CiU i ERC va per bon camí sembla més aviat una ocurrència. Després, varen dinar plegats amb una colla d’amics per fer publicitat de l’empresari Luis Conde, exhibint una falsa normalitat. Si Duran Farell, impulsor de sopars cara a cara i realment secrets, aixequés el cap, se’n faria creus de l’espectacle.     

Resistir-se a negociar és perdre el temps. Les situacions polítiques i electorals de Mas i Rajoy són cada dia més compromeses, existint el perill que s’aferrin a la tensió com a argument per remuntar a les enquestes. A les eleccions europees en tindrem un tast, un assaig general amb el PP empatat tècnicament amb el PSOE i CiU abandonada a la seva sort per una ERC ascendent. Sense diàleg seriós i realista, sense una sortida legal efectiva a curt termini, només podem aspirar a un canvi democràtic d’actors.