Són molts els analistes que defineixen Pedro Sánchez amb una paraula: audàcia. Probablement, tenen raó. El líder socialista l'ha demostrat amb escreix. No és gens habitual que un dirigent sigui derrocat dins del seu partit per una coalició de poders fàctics i, poc després, sorprenent amics i adversaris, recuperi el ceptre imposant-se en terreny hostil. També va demostrar audàcia en la moció de censura. I després, l'està lluint altre cop resistint-se a una campanya de desgast molt descarnada per part de la dreta espanyola, que ha arribat a negar-li que representi una "força constitucional" (Aznar dixit).

El que encara no sabem és si Pedro Sánchez té projecte o si és un altre polític característic dels temps del tacticisme i la immediatesa de les xarxes: ràpids de reflexos, eficaços en la distància curta, amb olfacte per interpretar els sondejos que els mostren els seus gabinets. Trets que, aquí sí, comparteix amb Pablo Casado, Inés Arrimadas o Albert Rivera. Un domini evident de la imatge i el titular, però i després? La decisió de fer un consell de ministres a Barcelona és d'alt risc polític. No és una provocació en ella mateixa, però la data -aniversari de les eleccions sota el 155- no és molt hàbil. Hi ha un electoralisme obvi en aquest consell de ministres que aprovarà un augment del salari mínim i un increment per als funcionaris. Però ve a Catalunya i no sabem si té un projecte pels catalans.

El Govern ha lluitat fins al final per obtenir, si més no, una imatge -també aquí la fotografia, la immediatesa- de cimera bilateral. Però la Moncloa no ha sabut, no ha pogut o no ha volgut -per càlculs de curt termini- escenificar l'inici d'un temps nou en les relacions entre l'Estat i la Generalitat. Això ha facilitat les acusacions de provocació per un consell de ministres que potser va ser en un principi un altre gest d'audàcia que, plantejat de seguida com un repte, no permetia a Sánchez fer marxa enrere.

El terreny de joc de la Generalitat no és molt ampli. En això la proximitat amb Sánchez és innegable. En aquest petit espai ha de jugar el Govern, amb el president Quim Torra al davant. Malauradament, les mancances de l'altre no poden ser un justificant. Catalunya hi té més a perdre i cal saber entomar els esdeveniments amb vocació guanyadora. Que pot començar sabent qui és l'amfitrió d'un sopar. En aquest cas, el dels empresaris, un altre àmbit on l'espai que no ocupi la Generalitat el farà seu l'adversari.