Quan encara no sabem què diu el fonament de la sentència del Constitucional sobre l’Estatut, ja ens ho ha explicat el president Zapatero: hem arribat a la fi. El procés d’ampliació de la descentralització autonòmica no dóna per res més. Convençut que passada la polèmica tot tornarà a lloc, demana que, com en els concursos televisius, els catalans agafin el que hi ha damunt la taula.
Els magistrats ho justifiquen: vénen a dir que a cadascú el seu botxí. Que si es tracta de crear un Consell de Justícia a Catalunya, ja el crearà l’Estat. (A Andalusia, que va copiar l’article català, en canvi, se’l podran fer ells), i que posats a parlar de greuges, el Defensor del Pueblo també pot fer la feina del síndic, i l’Estat també pot assumir i aplicar la idea que, la solidaritat ben entesa, comença quan l’esforç fiscal és similar entre comunitats.
El problema no és què diu l’Estatut, sinó què no diu, i voldria dir la Constitució. El problema és que amb la seva sentència, el Constitucional fa seva la tesi que aquí no es pot tocar res. És el dret immutable. Que a diferència de la societat, els temps, les idees, les necessitats; la Constitució, el dret, i la seva interpretació, no són dinàmiques.
Mantes vegades hem sentit a dir que s’ha de tancar el model autonòmic, que ja n’hi ha prou d’aquest afany insaciable, i, en canvi, si alguna cosa l’hauria de definir és un dinamisme transformador. Doncs bé, el Constitucional s’apunta a l’immobilisme, juga al “pica paret”, marca sostres, límits i ofecs. Diu que si volem nació, que sigui digital, i si volem llengua, que no sigui preferent. És clar que és dinàmic: demostra que es pot anar enrere.
El sociòleg francès Pierre Rosanvallon, al seu llibre La legitimidad democrática, atorga als tribunals constitucionals una virtut d’aprofundiment democràtic. No és el cas del tribunal espanyol, on més de dos magistrats no devien votar la Constitució que defensen, i no perquè no haguessin nascut, sinó pel seu dinamisme paralitzant.