Des del balcó de casa quasi puc tocar amb les puntes dels dits les branques dels gegantins plataners d'ombra que escorten les amples voreres del meu carrer. El diccionari de l'enciclopèdia n'informa que es tracta d'un gènere d'arbre caducifoli de la família de les platanàcies, d'escorça grisenca que es desprèn a plaques, fulles palmades, flors en glomèruls esfèrics pènduls i fruits en núcules amb llargs pèls a les bases. Els plataners podrien ser, doncs, gairebé com les persones, bells i enigmàtics, forts i tous alhora, fàcils d'infectar i de morir desfets, corcats per dins. Al·lèrgic com soc al seu pol·len en mantinc una relació prudent des d'aquesta banda de la barana. Distància potser de l'amant escarmentat o de la del xiquet poruc i una mica idiota. No hi ha res pitjor, més trist i lamentablement ridícul que un xiquet idiota a la meitat de la vida.

Com siga, vull dir malgrat la distància que serve sobretot si és primavera i s'aixeca el vent, l'evolució vital dels que encara són els meus plataners, m'acompanya durant tot l'any, en molts moments... a les sis del matí o a la mitja vesprada, a boqueta nit... Me'ls mire amb un punt d'obsessió malaltissa. De vegades em semblen una mena de màgic camí cap al cel. D'altres, en canvi, se'm figuren indestructibles barrots d'una presó que m'atrapa a mi i al meu paisatge fixe de ciutat. Sempre em diuen coses.

Aquests dies en què el balcó de casa s'ha convertit en la coberta d'un espectral transatlàntic creuant la mar d'una nit sense fi, la visió dels plataners m'ha retornat sobtadament el record d'aquell càmping de Kruth a la Vall de Saint-Amarin, en el cor dels immensos i impenetrables Vosges. Pol, té sis anys, és un nino, despert, espantadís i somiador. Juga a la vora del bungalow a caçar bitxos. De vegades, espia al·lucinat una banda de germans holandesos més dolents que la tinya que es tusten a força de bé. Gemma i jo sempre observem el xiquet des del porxo. En caure la nit baixem a la cantina. Fa fred i en un tres i no res les cuques de llum faran les seues acrobàcies en el cim dels roures i els faigs. Els campistes alemanys, flamencs, francesos... beuen i mengen mentre una mena de trovador anglès amenitza la vetllada. El xiquet sempre cau rendit després de la segona cançó. A l'endemà més. En aquella cantina m'he begut el millor vi de vignes vieilles alsacià de la meua vida. Un vi color d'or que t'elevava... Vaig pagar una bona suma per ell. El bon vi no té preu.

De vegades, la jornada de les nostres vacances a Kruth acaba al costat del llac artificial Wildenstein, on pots pensar el silenci i veure el futur amb esperança... Hi ha també les escapades a Colmar, Estrasburg, a Friburg, fins i tot a Basilea... Un dia Pol i jo fem una llarga passejada al més alt de Le Grand Ballon mentre parlem de les nostres coses. El vent allà dalt et pot tombar de tos. Gemma espera asseguda en un pedrisset. Després el xiquet l'explica emocionat que ha vist no sé quants països tot d'una sola ullada.

Algunes vesprades tots junts visitem l'ermitori de Sant Nicolau al costat d'un rierol on podríem trobar, si de cas ens esforçarem, fades. M'agradaria haver-les trobat només per demostrar-li al nostre fill que la realitat també és el que no és real. Alsàcia tota se'ns fa petita i encara hi tornarem, doncs, un altre any en circumstàncies molt diferents.Aquell estiu, finalment, acaba a Colònia. Arribem a casa els nostres amics  colonesos amb l'aspecte de les restes d'una tribu nòmada acabada d'eixir del bosc. Aquell estiu en els Vosges, i en una Colònia plena de vida, vaig oblidar-me una mica de l'ombra espanyola.

Havíem deixat enrere per unes setmanes una Barcelona consumida en una crisi terrible... I si ens quedem a Alemanya? Vaig pensar. A fer què? Sempre serà millor que aquella merda d'Espanya... em responia. Massa major ja per aventures. Massa major ja per a quasi tot. M'aterrava la idea de passar la necessitat que van passar els meus pares i jo amb ells i els meus estimats germans. Vull dir, no poder comprar una ampolla d'oli quan es necessitava. Ni permetre's un paquet de tabac. Contar-se els cèntims per omplir el dipòsit de l'esgavellat ciclomotor amb què el pare anava a treballar. Passar només el dia, i els mesos, tancats a casa, pràcticament com ara. I sort encara dels hiverns i del jornal de la collita de la taronja, d'aquells curts períodes d'aparent i provisional plenitud. Tot un esperó per als condemnats al fracàs. Si el meu pare veies tot això d'ara, si em veies ara...

Aquell any del nostre viatge a Alsàcia va ser una merda, un temps fosc. Milers de famílies desnonades, aldarulls estudiantils a València contestats amb la testerònica i incivilitzada brutalitat policial espanyola de costum, les retallades econòmiques salvatges, la impudícia dels banquers lladregots mereixedors de vés a saber quin càstig... L'any vergonyós del "me he equivocado, no volverà a ocurrir" del mataelefants ignominiosament trencat pel maluc després d'haver estat follant i gaudint a cor que vols allà a l'Àfrica Austral mentre els seus súbdits s'ofegaven en la misèria. La luxúria del senil és frustrant, produeix vergonya aliena. La insensibilitat del poderós i el seu cinisme davant de la desgràcia dels més desfavorits hauria de tenir un càstig cruel pitjor que el de l'estranyament i l'oblit.

Aquell va ser, recordeu-vos-en desmemoriats indignes ara que tornen a aguaitar tots els monstres per les esquerdes de les vostres pobres i fragilíssimes seguretats, l'any de la rata Rato que ara corre pel carrer, dels comptes falsificats de les autonomies depredades per la verinosa dreta. L'any de la prima de risc i de les amenaces de rescat bancari mentre, recordeu, els grecs morien sense escapatòria com en una pesta indeturable. L'any del criminal medicamentàs i del repartir almoina als aturats sense solució... 400 euros, 400 euros... A pollosos! Cridaven els padrins eufòrics a les portes de l'església després del bateig mentre arrefilaven a l'aire uns grapats de pessetes i duros i reien davant de l'espectacle dels xiquets tirant-se per terra per fer-se amb el botí. A pollosos aturats de merda!...cridava el padrí Rajoy... Quin any, quins anys terribles que sembla que encara no s'han acabat, que tornen una i una altra vegada mentre ens fem grans. Mentre alguns es consumeixen en els seus naufragis particulars i incomunicables, en els seus inferns, sense cap perspectiva, només contemplant amb espant que la velledat se'ls va menjant per un garró, esperant tal vegada un punt i final alleujador.

Vaig passar molta por aquell any i malgrat tot ara entenc que aquell estiu vaig ser feliç amb els meus i que la por va quedar atenuada i mig vençuda i això els que em va permetre continuar, remuntar, lluitar amb força... Pujar el meu fill. Ho sé ara. Sempre és una putada arribar tard a reconèixer les obvietats, les coses importants. Cal acceptar-ho. Som estúpids. Ningú no se'n lliura. El que passa potser és que la felicitat sovint s'amaga darrere dels temors més paralitzants, com si jugarà, i no es deixa veure fins molt temps després quan d'ella ja només en queda una ombra mig amagada, posem per cas, entre el brancatge d'aquests plataners immensos que em fan companyia i que ara mateix, aquests dies, aquestes tardes de dolorosa incertitud, llueixen esponerosos el seu fullam renovat, promiscu, ple de vida. Un qualsevol estiu caldrà tornar a aquell bosc.