Hi ha aquella vella discussió sobre si les cançons es gasten a còpia de ser cantades una vegada i una altra, per veus potser deficients, o inadequades, o en contextos estranys: campanyes de publicitat, talent shows, aquelarres polítics. Però pensar que sí que s’erosionen per això desprèn un biaix purista, ja que les músiques són objectes feliçment vius i incontrolables, i al capdavall, si una cançó no aguanta la prova d’anar de mà en mà i sotmetre’s a tota classe de circumstàncies, potser és que no era una cançó tan bona.

Tot això ve a tomb perquè la nostra ciutadania està cridada a cantar Hallelujah, de Leonard Cohen, aquest diumenge als balcons, terrasses i places del país, per iniciativa de l’Acadèmia Catalana de la Música i tot celebrant una jornada internacional, la del Dia de la Música, aprofitada per ressaltar mancances i reivindicacions. Pot cridar l’atenció que la institució presidida per Gerard Quintana no hagi triat una peça de caràcter més festiu, lleuger o frívol, per allò de buscar un mínim denominador comú a força de baixar esglaons. Però Hallelujah és una cançó que s’ha fet gran molt a poc a poc, al llarg de les dècades, precisament perquè el seu poder s’ha anat multiplicant tot transmetent-se de veu en veu, i no l'ha afectat veure’s interpretada en situacions imprevistes.

Ara pot sorprendre, però durant molts anys, la cançó més popular de Leonard Cohen era Suzanne, del seu primer àlbum, del 1967. I del disc de Hallelujah, que era Various positions (1984), la composició que més va transcendir va ser el vals malenconiós Dance me to the end of love. Però Hallelujah va fer el seu camí, capturada primer per John Cale i després per Jeff Buckley, sumant elogis i nous admiradors a cada jugada. Més endavant, Enrique Morente, i k. d. lang, i la israeliana Yasmin Levy. I entre tots ells, Rufus Wainwright, la veu de la versió que més intensament ha fet camí en les darreres generacions, arran de la banda sonora d’Shrek (2001). Segur que a Cohen li devia semblar divertit que el seu càntic de ressonàncies gòspel es fes universal gràcies a una pel·lícula de dibuixos animats. Potser Wainwright té la culpa que la prodigiosa peripècia d‘Hallelujah’ l’hagi portat de cap als platós d’OT i de La Voz Kids.

Però tant se val, perquè Hallelujah és més gran que tot això, ultrapassa aquestes menudeses, captiva allà on va, serveix per als contextos més místics i per als més frívols, i en cap cas perd un bri del seu magnetisme. Cançó conquistadora, indestructible, que ens serveix la recepta màgica davant dels embats de la vida. Podríem fer córrer rius de tinta tot especulant sobre els seus significats, ja sigui al voltant de la motivació primària de la música (it goes like this, the fourth, the fifth...) o del triangle que configuren l’amor, el sexe i la religió. 

Però, al final, Hallelujah dona un alleujament instantani a qui l’escolta i a qui la canta, i és el crit de joia, l’eureka alliberador al qual, encara que sigui inconscientment, ens agafem per encarar els conflictes més severs i als jeroglífics més difícils de resoldre. Fins i tot, i ara no voldria excedir-me, tan complexos com els que afronta l’abnegada Acadèmia de la Música.