En el moment d’escriure aquest article, Francesc de Dalmases només ha plegat del seu càrrec de portaveu a la Comissió de la CCMA després d’haver esbroncat una periodista del FAQS per la manera com el programa havia entrevistat la seva amiga íntima i companya de partit Laura Borràs. Els periodistes hi suquen pa, conscients que aquest episodi -sumat als que han aparegut i aniran apareixent per fascicles- pot fer plegar un fidel escuder de la presidenta del Parlament, en hores baixes.

De tot l’espectacle, el que crida més l’atenció és que, per primera vegada en molt de temps, les pressions que els partits exerceixen sobre els periodistes transcendeixen públicament. Això passa, és cert, perquè agafar algú pel canell i tancar-lo en un camerino implica un nivell d’agressivitat superior a un parell de crits per telèfon, i, per tant, és més noticiable. Però seria ingenu quedar-nos en aquesta explicació.

En els darrers anys, el periodisme català s’ha dedicat més a fer de palmero del Govern que no pas a fiscalitzar el poder, tot participant d’aquella excitació col·lectiva de jugades mestres i cofoisme on hi havia coses que no es podien dir perquè calia ser discrets. La pastanaga cada vegada era més grossa i cada vegada es posava una mica més lluny, però ningú no preguntava gaire. El govern havia de treballar tranquil perquè el propòsit era noble i majúscul. 

D’alguna manera, hi havia entre periodistes i polítics aquest pacte de no-agressió, accentuat amb la repressió com a subterfugi: uns no feien preguntes incòmodes, i els altres anaven fent i repartint subvencions. Al cap i a la fi, tothom estava assedegat de notícies tota l’estona, les audiències eren bones i hi havia clics per a tothom. 

Ara ja no hi ha clics per tothom i la política catalana fa mandra fins i tot als periodistes que sempre l’havien seguit amb interès. I, com que s’ha desmuntat el castell de cartes i ja no hi ha cap propòsit elevat, el pacte s’ha trencat. Dalmases s’enfada tant perquè de cop i volta els periodistes volen esmenar aquell despropòsit, i quan ell va ser elegit diputat les coses no anaven així.

Hi ha això i hi ha ganes de morbo, tampoc no ho negarem. I, ja que hi som, estaria bé que aquest interès sobtat per les pressions de polítics a periodistes donessin lloc a una mena de #metoo periodístic on tothom expliqués les trucades, els missatges i les maniobres diverses dels matons dels partits, que n’hi ha per triar i remenar, per molt que ara els polítics es facin els escandalitzats amb l’afer Dalmases.

Mentre el #metoo no arriba, i tant si Dalmases plega com si no, Laura Borràs anirà perdent aquella mena d’aura popular que tenia, fins que per desempallegar-se’n ja no s’hagi de pagar un preu tan elevat. Al cap i a la fi, és el que vol el partit de Puigdemont des de fa temps. A Catalunya, tot s’ha de degradar encara una mica més abans que la política recuperi el prestigi. Si mentrestant es destapen les vergonyes sense la hipocresia que normalment impera en aquestes coses, encara hi guanyarem alguna cosa.