Els mitjans espanyols de més audiència passen de puntetes pel dia a dia del judici a l'independentisme. Lluny queden aquells dies de portades catastròfiques i de hores i hores de televó explicant les històries de famílies trencades, empreses en fugida i l'arribada de l'apocalipsi independentista. 

Potser una explicació d'aquest silenci és que no els hi agrada el que està passant al Tribunal Suprem. Aquest judici és com un mirall que reflecteix una imatge devastadora d'Espanya. Els corresponsals estrangers que cobreixen el procés expliquen als seus mitjans que l'acusació no s'aguanta per enlloc. La desídia de la Fiscalia i l'Advocacia de l'Estat se suma a una acusació popular encarnada per un partit d'ultradreta.

Testimonis que es contradiuen entre sí o que menteixen directament. Un president del tribunal que es nega a que es pugui emetre un vídeo que demostraria in situ que el testimoni està mentint. Un lehendakari que explica que hi havia uns asseguts sempre a la taula de negociació i una altres que només volien aplicar un correctiu exemplificador en forma de 155.

És una pena que mentre Catalunya segueix minut a minut el judici –no és estrany veure gent pel carrer enganxada al transistor– a Espanya la gent estigui mirant Netflix o Sàlvame. Els acusats són culpables des d'abans de ser citats pels tribunals i tot plegat és un pur tràmit que no té cap interès. Ara el que importa són els plans per esborrar el català de Pablo Casado o les lliçons revisionistes d'història de Josep Borell.

Encara falten centenars de testimonis que han de declarar sobre una violència que encara ningú no ha pogut demostrar. Entre ells, els policies que justificaran l'injustificable. Aquest judici tindrà uns efectes molt profunds entre la societat catalana, semblants als de la sentència de l'Estatut. Uns efectes que l'Estat, en el seu afany de revenja, no ha calibrat prou. Ara ja és tard.