Divendres proppassat l’entitat que agrupa les comunitats catalanes escampades arreu del món va celebrar els seus primers 25 anys de vida. La Federació Internacional d’Entitats Catalanes (FIEC) va reunir presencialment i virtual catalans de tots els racons del món, en un acte molt emotiu celebrat a la seu dels Amics de la UNESCO de Barcelona, presidit per la consellera d’Exteriors, Victòria Alsina.

Des de fa un quart de segle, la FIEC fa una feina indispensable de representació i lobby dels catalans de la Diàspora davant les institucions i la societat catalana, que tot sovint obliden o infravaloren la importància de la presència catalana a l’exterior. Catalunya és un país construït des de la sedimentació de corrents migratoris constants, i també té una tradició secular d’emigració per raons socials, econòmiques i polítiques. 

Mig milió de catalans viuen fora de Catalunya –una xifra que es calcula en base a uns registres que segurament no els inclouen tots. Si els agrupessim tots en una sola comunitat, esdevindrien la segona ciutat de Catalunya, per darrere de Barcelona. El nostre país té una relació ambigua amb la seva emigració, molt diferent d’altres que l’aprofiten per projectar-se culturalment al món. Pensem en els irlandesos, els armenis, els bascos o tants d’altres que posen en valor i treuen profit de la seva diàspora.

Hi ha al món gairebé 150 entitats catalanes que treballen incansablement per la projecció de la llengua i la cultura catalana. Des de la Societat de Beneficiència dels Naturals de Catalunya de l’Havana, creada el 1840 a Cuba, fins al Casal Català de Tromso, Noruega, de creació recent i reconegut oficialment fa només mig any. Tots ells treballen per Catalunya a la distància, amb totes les dificultats que això comporta, i brinden serveis als catalans i catalanòfils de les seves comunitats. 

La FIEC els agrupa i representa, amb seu a Barcelona, avui amb una junta directiva rejovenida i liderada des d'Osaka, Japó, per la Montserrat Marí. Els desafiaments són enormes i els entoma amb determinació. Els vells casals catalans nascuts com a centres d’acollida dels emigrants catalans s’estan reconvertint en centres de difusió cultural i adapten el seu catàleg de serveis a la nova emigració catalana, que és econòmica i social, més que no pas política, amb l’exepció flagrant de l’exili provocat per la repressió de l’Estat de 2017 en endavant.

Sortosament, el govern català sembla haver entès la importància de les comunitats catalanes de l’exterior. La consellera Alsina –ella mateixa membre de la diàspora– ha fet una aposta decidida amb la creació la nova Direcció General de la Catalunya Exterior, liderada per Laura Costa. Per primera vegada hi ha una àrea amb aquest rang per treballar per i amb la Catalunya Exterior.

Les bases hi són. Hi ha una direcció clara i un lideratge decidit, que ha de treballar de la mà de les 150 comunitats catalanes de l’exterior per la projecció social, cultural i política de Catalunya. Hom pot pensar que això ara no toca, i que en uns moments baixos per al país, no és una prioritat. Ans al contrari, precisament per això, és avui més necessari que mai.