Les entrevistes a Pere Aragonès i a Salvador Illa ja ho avancen. Els pròxims dies veurem una segona fase de l'ofensiva estival en què l'objectiu serà crear la ficció que la interinitat a la presidència del Parlament no és culpa de qui l'ha provocada suspenent Laura Borràs, sinó de Junts per Catalunya per no acceptar alegrement una acció que és molt dubtós que estigui d'acord amb el mateix reglament de la cambra i que ben segur va en contra del dret i la pràctica internacional en matèria de presumpció d'innocència.

Conflictivitzar tothom que s'oposa als designis de l'statu quo és l'estratègia. Ho hem vist els darrers dies amb l'homenatge pel 17-A, en què malgrat tota la cobertura al subjecte que maleducadament va cridar durant el minut de silenci, encara no he sabut veure que es qüestioni que el partit de la persona que encapçalava l'acte, el PSC, no hagi volgut aprovar una investigació parlamentària sobre els fets.

L'objectiu és fer soroll i desprestigiar al màxim Junts per Catalunya i l'independentisme que s'oposi a la taula de diàleg i la falsa normalitat que intenten sostenir. Volen que hi hagi normalitat al preu que sigui, fins i tot de negar la realitat.

Tot plegat recorda la Catalunya del 1652, un període poc conegut de la nostra història però amb molts paral·lelismes actuals. La Generalitat de l'època, intervinguda per Felip IV i amb tots els seus càrrecs proclius a ser desinsaculats (inhabilitats) o destituïts si es passaven de la ratlla en la defensa dels drets del nostre poble i institucions, es va convertir durant dècades en un òrgan políticament mediocre. Així s'explica com va ser incapaç de defensar la integritat de Catalunya durant la negociació franco-castellana del Tractat dels Pirineus. El seu sistema institucional es degradava ràpidament, i mecanismes de governança avançats per l'època com la Visita del General, una auditoria tri-anual que avaluava les despeses i la defensa de les constitucions fetes pels diputats, quedava quasi inutilitzada. Els únics que van atrevir-se a plantar cara més de trenta anys després, els germans Saiol, van ser destituïts fulminantment per haver protestat que els abusos de les tropes castellanes que encara ocupaven el territori català anaven contra les constitucions del país.

La Catalunya post-155 no és gaire diferent des d'un punt de vista de la seva debilitat institucional. Ara el mantra per part del PSC serà que cal que hi hagi ordre. Ho diran ells que van callar davant la retallada de l'Estatut, que van oposar-se a fer un referèndum com a Escòcia, els qui van votar el 155, qui van legitimar empresonar i exiliar els líders polítics catalans, qui no han investigat els atemptats del 17-A, qui han avalat la repressió i tenen ganes que algun tribunal obligui a un 25% de castellà a les escoles (de moment!).

Però no, acceptar-ho sense més tot plegat no és ser d'ordre, sinó crear el mateix desordre que es denuncia. Almenys no és ordre en el sentit democràtic del terme. Perquè si ordre vol dir silenci i acatament, el que se cerca és construir una pau basada en la repressió, i aquesta mai pot dur a un ordre durador ni real. En el cas de Catalunya a més, acceptar l'statu quo no seria res més que acceptar una decadència imparable i molt perillosa. Que hi col·labori part de l'independentisme és com a mínim increïble. La mida i la força de l'estat espanyol modern té capacitat per estrafer el nostre teixit social, econòmic i lingüístic a una velocitat que les generacions que ens van precedir no van viure, i per mitjans molt més sibil·lins.

Se cerca una nova normalitat a Catalunya. En què el règim constitucional espanyol s'accepti com si res hagués passat o amb alguns retocs menors. Que es torni a un possibilisme inútil perquè tots el què es rebi amb una mà, serà retirat amb l'altra posteriorment. En què un cop blanquejat el PSOE interna i internacionalment fins i tot es legitima el PP com a força homologable malgrat ser un partit obertament catalanòfob i autoritari.

Mentre es violin els drets del poble català hi haurà desordre a la política catalana. Qui vulgui fer veure que cerca la normalitat però calli o minimitzi els efectes del domini de l'estat espanyol sobre Catalunya potser cercarà el poder, però quan l'aconsegueixi només podrà organitzar un ordre construït sobre la submissió. Un ordre inestable. Un ordre eixorc. Qui vulgui ordre, que defensi i treballi per la independència, només així podrem tenir algun dia un parlament, un govern i un país normals.