Les declaracions de la presidenta del Parlament, Laura Borràs, sobre el cas Juvillà i la retirada de l'escó al membre de la CUP han estat un intent de sortir al pas dels efectes d'un episodi que amenaça d'erosionar greument la imatge de la segona autoritat del país. La decisió de no acceptar la delegació de vot del ja exdiputat Pau Juvillà ha estat un xoc de realitat sobre el discurs més voluntariós que caracteritza un sector de l'independentisme.

La presidenta havia deixat clar que no faria el mateix que va fer el seu predecessor, Roger Torrent, en el cas de l'escó del president Quim Torra. Però hi ha un factor en política que gairebé sempre s'acaba imposant, i que són la força de les coses. Des de finals del 2017, el bloc independentista gestiona les seves febleses refugiant-se en una via declarativa de recorregut efímer. Però no es pot mantenir un tremp cívic en la societat catalana a base de retòrica i grans afirmacions. 

L'estratègia de diàleg i negociació amb l'Estat pateix de moltes nafres i cal dubtar de la seva viabilitat. Però si amb l'1-O, les anomenades estructures d'Estat es van desvetllar fràgils, des d'aleshores ha quedat palès que les úniques estructures del sobiranisme, fins ara, són oratòries. Importants, sens dubte, però poc eficaces a l'hora d'anar a l'embat d'un Estat erigit amb tots els seus estris.    

Aquest dilluns, la presidenta Borràs ha evitat fer cap mena d'autocrítica en relació a la seva actitud davant el cas Juvillà. Ha assegurat que havia plantejat "una proposta ambiciosa de resistència col·lectiva". Una proposta que sembla que afectaria els directors de centres escolars. Una alternativa la de Borràs que no va ser acceptada, maniobra que intenta passar als altres components de la majoria independentista tota la responsabilitat d'una nova renúncia.

Ja portem moltes sessions del Parlament, nombroses reunions de la mesa i massa debats que giren entorn de camins sense recorregut. La sessió en què va tractar-se del cas de Juvillà va ser una nova mostra d'això. És lògic que una part de la ciutadania es comenci a preguntar si els nostres diputats no destinen massa part del seu temps a debats estèrils. Davant les agressions de l'Estat, enfront un poder judicial o institucions com la JEC que aprofiten totes les oportunitats, potser ha arribat l'hora que el sobiranisme també pensi a aprofitar les seves i desi al calaix el recurs del plor.

El mateix dia de la sessió del parlament sobre Juvillà, el Congrés espanyol va protagonitzar una escena digna d'una pel·lícula de García Berlanga, també amb un excés de soflames dutes a l'excés. Alhora, dos diputats d'UPN pressionats pel PP van canviar el seu vot en una maniobra obscura, mentre un parlamentari del PP s'equivocava amb el seu vot telemàtic i facilitava l'aprovació de la reforma laboral. Per una casualitat els parlaments català i espanyol coincidien en unes sessions que no ajudaven a millorar la imatge de les institucions. A veure si resultarà que de tanta confrontació com se'ns proposa, acabem empeltant-nos del pitjor de la política espanyola. Ja fa temps que la política catalana sembla emular l'excés de retòrica grandiloqüent de l'Espanya oficial. I això sí que sabria greu.