He de confessar que m’ha generat una certa sorpresa veure que la Unió Europea en la seva darrera reunió a Suècia de divendres passat tornava a parlar de l’”Europa social”. Jo, pobre de mi, pensava que això eren coses del passat i que ara els temes europeus de veritat eren el deute, l’austeritat i el control de fronteres. Però vet aquí que els líders europeus tornen a parlar de desigualtat i de protecció. I ho fan trencant una lògica que presideix l’Unió Europea des dels seus inicis. Han decidit que tots els europeus tindran vint drets socials més. I són força importants: tothom té dret a una educació de qualitat, es defensa la “inclusió social” i fins i tot “un salari just que permeti condicions de vida decents”. Tot plegat és important en un moment en que a tota Europa creix la desigualtat i la precarietat.

Llàstima que, petit detall, tots aquests drets no són vinculants per cap dels 28 països europeus. Cada govern podrà decidir com i quan implementar aquests drets. No hi ha concrecions del com, quan i quins són els beneficiaris. Sembla més un gest per tal d’encara la cada cop pitjor imatge de la UE que no pas el inici d’una política social de fet mai existent. En efecte, malgrat hem sentit parlar molt del “model social” d’Europa, a la pràctica aquest “model” ha estat més el resultat de sumar els sistemes de benestar que cada país ha anat construint de manera específica i individual, que no pas el balanç d’una política específicament dissenyada i portada a terme per les autoritats de Brussel·les.

Ja als anys 50, quan es discutien les bases programàtiques del que seria l’embrió de la UE (la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer), el socialista francès Guy Mollet va proposar que s’incorporés la política social com un dels pilars de la construcció europea y va ser totalment derrotat per les forces democristianes, liberals i conservadores que volien una comunitat bàsicament econòmica, que avancés en la unitat de mercat i en la llibertat de moviment de les persones. I, com sempre, es deia que la lògica de creixement econòmic que en resultaria ja acabaria generant la millora de les condicions socials sense necessitat d’assumir-ho a escala europea. I, així, els sistemes de benestar han estat sempre nacionals i no pas europeus. El que explica moltes de les reticències de les bases electorals dels països amb millors indicadors socials a avançar en processos d’homogeneització social que entenen com amenaces pel seu propi benestar.

El problema que tenim és que la desigualtat interna de cada país segueix augmentant i que els més perjudicats són els sectors socials intermedis que veuen com els més rics són capaços d’evadir i eludir costos i taxes i que són ells a qui tocar pagar la part més significativa dels programes de redistribució. La tendència a tancar fronteres o a restringir-ne els accessos pot tendir a créixer com pot també créixer la insatisfacció generalitzada per el no compliment de les expectatives de millora en les condicions de vida que semblava situar-se en uns millors nivells educatius i en una capacitat de gaudir sense problemes l’allargament de l’esperança de vida.

No sembla que la resposta que van donar els líders europeus des de Suècia sigui capaç d’anar més enllà de la retòrica i de posposar per més endavant l’establiment de polítiques socials de caire comunitari realment significatives. Haurem de seguir mirant de resoldre aquests problemes claus a escala local i nacional.