La debilitat del Govern és manifesta. En les condicions més adverses -aplicació de l'article 155 per part del govern espanyol i tramitació de la Fiscalia d'una querella per rebel·lió, sedició i malversació-, l'executiu de Carles Puigdemont ha evidenciat aquest dilluns la distància que hi ha entre un estat i una administració que vol esdevenir-ne. El president i la meitat dels seus consellers són avui a Brussel·les sense haver liderat el relat polític, entregat per incompareixença a les autoritats espanyoles, més hàbils filtrant informació dels moviments -controlats i monotoritzats- de la Generalitat. La perplexitat del sobiranisme, a l'espera d'una explicacions que arribaran aquest dimarts, és ben palpable. El full de ruta estava traçat fins a l'1 d'octubre. Després, l'estratègia ha estat plena de viratges. La declaració d'independència es llegeix com un gest d'afirmació que l'independentisme haurà de repetir a les urnes si vol continuar avançant.  

Mentre Puigdemont busca la fórmula per explicar-se -que la paraula asil i exili aparegui en titulars indica l'excepcionalitat del moment-, a la seu de Génova ja treuen pit per la gestió de Mariano Rajoy. Diu el PP que el president espanyol ja va ser essencial per superar els episodis més durs de la crisi i que ara ha resolt amb precisió quirúrgica la rebel·lió catalana. El fracàs polític de judicialitzar el procés es ven avui a Madrid com un èxit. Ja sigui pel consell d'Europa o per la pressió dels socialistes -o per les dues coses a la vegada-, Rajoy va disparar amb la convocatòria d'eleccions un torpede a la línia de flotació del sobiranisme. El president espanyol, acostumat a madurar les decisions, va sorprendre amb una cita electoral que ha agafat a contrapeu el sobiranisme. Després de tantes respostes barroeres -executades pels aparells de l'Estat-, Rajoy ha tocat una tecla que pot haver reconfigurat els equilibris de la partida que la Generalitat i la Moncloa han jugat en els darrers mesos.

La sensació de derrota supura per les costures de l'independentisme, cada cop més tibants. Es va comprovar en el debat sobre si calia una declaració d'independència o una simple convocatòria electoral. Qui retreu ara al Govern que no optés per la via dels comicis autonòmics, despullats de qualsevol proclamació prèvia, s'oblida que els seus líders ho haurien pagat a les urnes amb la desmobilització de les bases. En política és important la intuïció per avançar-se als esdeveniments i la mirada panoràmica. Prendre perspectiva, doncs, implica també veure punts de llum on només s'hi intueix foscor.

Les eleccions imposades a Catalunya, a l'empara d'una lectura forçada de l'article 155 de la Constitució, poden ser una oportunitat. I ho poden ser, per exemple, per exercir un marcatge ferri a Rajoy. El sobiranisme sempre ha fet bandera del relat democràtic, de tenir les urnes com a aliat. Seria preferible que no cedís aquest patrimoni a les forces constitucionalistes, per molt que es pugui interpretar les eleccions com una pantalla superada després de la proclamació de la República. El trajecte cap a la independència és una cursa de fons. Els miratges propagats per determinats gurus polítics i mediàtics del procés no fan cap bé a la ciutadania, que s'haurà de tornar a mobilitzar si desitja mantenir l'ideal de l'estat propi. Alimentar falses realitats només condueix a la frustració.  
 
Les crides a votar formulades per l'unionisme aquest diumenge als carrers de Barcelona demostren fins a quin punt l'Estat ha posat l'etiqueta de plebiscit a la cita del 21 de desembre. En els comicis, gestats en un context de repressió, les forces independenistes s'hi juguen la viabilitat del seu projecte. Amb el Govern desaparegut i el Parlament dissolt, ni la CUP renega de participar en les eleccions, conscient -com el PDECat i ERC- que la incompareixença lesiona més que suma. Només una majoria absoluta en vots posaria Rajoy en un seriós contratemps. Potser el contratemps més seriós, perquè debilitaria l'estratègia del líder del PP, ratificaria la determinació del poble per tenir estat propi i obligaria Europa a requerir a la Moncloa solucions polítiques d'una vegada per totes.