Ens queixem sovint (i ha de ser així) de les pífies dels nostres representants. Quan fan coses que no ens semblen adequades o quan no fan coses que ens semblen adequades, quan creiem que no compleixen el que han promès o fan allò que havien dit que no farien. Ens queixem perquè queixar-nos és la manera de dir que estem alerta, que som exigents, que volem que donin el màxim.

En pocs dies, però, hi ha hagut un parell de notícies excel·lents i m’agrada caure en la temptació de fer tot el contrari: congratular-me del rumb que sembla que prenen els aires de la cultura. Fa un parell de setmanes hi va haver la Declaració de Palma, en què els consellers de cultura de les Illes, el País Valencià i el Principat apostaven per treballar plegats en la promoció de la llengua catalana i la cultura dels Països Catalans. D’altra banda, fa uns dies es va presentar el programa que ha preparat l’Institut Ramon Llull per a la Fira del Llibre Infantil i Juvenil de Bolonya.

La Declaració de Palma és un aire de sentit comú que els que treballem amb esperit de Països Catalans fa temps que desitjàvem. En l’àmbit de les lletres, que és el que més conec, organitzacions com l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana o el PENCatalà han topat durant molts anys amb murs infranquejables a la Generalitat Valenciana i al Govern de les Illes Balears, que intentaven desmembrar la nostra llengua i la nostra cultura. Que ara els tres governs declarin que volen donar suport institucional al que s’ha estat fent des de l’àmbit cívic durant anys ens dóna esperances de poder treballar amb una mica més d’aire.

D’altra banda, l’Institut Ramon Llull ha coordinat tot el muntatge de la Fira de Bolonya, en què oficialment són convidades Catalunya i les Illes Balears, amb una visió indiscutible d’un sol sistema literari que agrupa tots els que escrivim en català. A l’estand de la fira hi van conjuntament els governs català, balear, valencià i andorrà, i la ciutat de l’Alguer, per primera vegada en una fira d’aquesta magnitud. Pot semblar poca cosa, però és un símbol important.

I ara em permeto somiar. Somiar, per exemple, entrar en una llibreria qualsevol de València i trobar-hi llibres en català. Entrar en una llibreria qualsevol del Principat i trobar-hi llibres de les editorials d’arreu, i no només de les que operen des de Barcelona. Que als festivals s’hi reciti literatura en tots els dialectes, que les traduccions no siguin només en dialecte central. Em recordo amb dotze o tretze anys llegint per primer cop un llibre amb regust valencià i assaborint-ne cada paraula nova, cada gir que no havia sentit mai. Somio que els meus fills hi topin més sovint, no els calgui buscar-ho, ho puguin trobar natural.

Somio que aquest pont que sembla que es basteix sigui sòlid i longeu. Que hi puguin passar les idees i la gent, que ens faci més forts. Que desfaci els murs que havien construït els que ens volen dividits. Que desvetlli la remor de tots els temps i ens ensenyi l’oblidat gest dels rebels.