Tot apunta que l’aterratge final de Junts a la realitat està a punt de completar-se del tot. Segons les informacions publicades, ben aviat el president Puigdemont confirmarà que no només serà cap de llista a les eleccions del 12 de maig –això no seria cap notícia, ja ho ha estat tres vegades des que va marxar a Bèlgica, amb sort desigual–, sinó que serà el presidenciable efectiu de Junts. És a dir, que si els resultats permeten als juntaires formar govern, el candidat en el debat d’investidura serà ell. I això sí que seria una novetat: després de les eleccions del 155 (2017) no va complir la seva promesa de tornar físicament per ser investit, i a les darreres eleccions al Parlament (2021) ja va reconèixer d’entrada que la candidata efectiva era Laura Borràs, número 2 de la llista avui caiguda en desgràcia dins del seu propi partit.
El retorn físic de Puigdemont i la resta d’exiliats serà, quan es produeixi, un gran èxit de l’estratègia de negociació amb el govern espanyol, menystinguda i insultada per Junts i el seu univers mediàtic i civil durant anys, però finalment assumida i practicada per Puigdemont en persona. Un èxit polític i humà, i una demostració que l’independentisme encara té capacitat d’imposar la seva agenda si aquesta es basa en una anàlisi realista de la relació de forces de cada moment. Cridant consignes des de dalt de la muntanya no es transforma la realitat. Baixant al pla a embrutar-se les mans assumint contradiccions, sí. Els indults, la reforma del Codi Penal i l’amnistia en són la prova: sense investir dues vegades un president del 155, no haurien estat possibles.
És més que previsible que Puigdemont i Junts jugaran tàcticament –i legítimament–amb la qüestió del retorn del president de la manera que més els convingui per mobilitzar els votants, incloent-hi, si cal, provocar una detenció en plena campanya comptant que la llei d’amnistia acabarà obligant el jutge a deixar-lo anar. En un context electoral, seria ingenu demanar una altra cosa. Cops d’efecte a banda, una cosa és segura: Puigdemont no torna per “complir el mandat de l’1 d’octubre”, perquè té uns acords amb el PSOE idèntics als d’ERC. Això vol dir que, si guanya i és investit, el president de la DUI acabarà gestionant Rodalies i negociant amb Madrid el millor finançament de la història. Un Puigdemont restituït, però autonòmic. Traca final amb llufa per a l’aventura èpica de l’exili.
El retorn físic de Puigdemont i la resta d’exiliats serà, quan es produeixi, un gran èxit de l’estratègia de negociació amb el govern espanyol, menystinguda i insultada per Junts i el seu univers mediàtic i civil durant anys, però finalment assumida i practicada per Puigdemont en persona. Un èxit polític i humà, i una demostració que l’independentisme encara té capacitat d’imposar la seva agenda si aquesta es basa en una anàlisi realista de la relació de forces de cada moment. Cridant consignes des de dalt de la muntanya no es transforma la realitat. Baixant al pla a embrutar-se les mans assumint contradiccions, sí. Els indults, la reforma del Codi Penal i l’amnistia en són la prova: sense investir dues vegades un president del 155, no haurien estat possibles.
És més que previsible que Puigdemont i Junts jugaran tàcticament –i legítimament–amb la qüestió del retorn del president de la manera que més els convingui per mobilitzar els votants, incloent-hi, si cal, provocar una detenció en plena campanya comptant que la llei d’amnistia acabarà obligant el jutge a deixar-lo anar. En un context electoral, seria ingenu demanar una altra cosa. Cops d’efecte a banda, una cosa és segura: Puigdemont no torna per “complir el mandat de l’1 d’octubre”, perquè té uns acords amb el PSOE idèntics als d’ERC. Això vol dir que, si guanya i és investit, el president de la DUI acabarà gestionant Rodalies i negociant amb Madrid el millor finançament de la història. Un Puigdemont restituït, però autonòmic. Traca final amb llufa per a l’aventura èpica de l’exili.