Probablement, Felip VI no sigui un dels pitjors Borbons que els ha caigut en gràcia als ciutadans de l'estat espanyol. Una ràpida mirada als seus avantpassats ho desmentiria. Deixant de banda el primer de la dinastia, Felip V, hi ha casos d'autèntica calamitat, com el dèspota i criminal Ferran VII, darrer defensor de la Inquisició, o Isabel II, que va regnar encapçalant una cort de corrupció i excessos. Mai sabrem quin rei hagués estat el seu avi, Joan de Borbó, comte de Barcelona. 

Felip VI no té, segurament, l'ambició política d'Alfons XIII ni la seva capacitat per embolicar la troca entre els diversos partits polítics. Però tampoc té el seu encant personal. Com tampoc el del seu pare, el rei emèrit. Felip VI s'està mostrant com un rei sense compassió, empatia ni capacitat de seducció. La seva actuació i, sobretot, la seva actitud davant el conflicte de Catalunya amb l'Estat ha estat pròpia d'un monarca de part. No ha volgut, o no ha pogut, transmetre cap mena de proximitat envers aquells sectors que no se sentin explícitament monàrquics. 

La darrera decisió, la de mantenir en l'agenda l'acte celebrat avui de concessió dels Premis Princesa de Girona en un moment com l'actual, en què els nervis de la societat catalana estan a flor de pell, i just en plena campanya electoral, col·loquen de nou a la Corona enmig del primer pla de la lluita entre partits. Corroboren una manca de sentit comú i de voluntat sincera d'actuar com a poder moderador enmig de les turbulències.

La monarquia és una institució que per sobreviure en un sistema democràtic ha d'excel·lir en els valors intangibles que la poden legitimar: l'habilitat per aixoplugar totes les sensibilitats en conflicte, la ma esquerra, la capacitat per suavitzar les crisis. Els reis dels belgues són una bona guia a seguir per un país compost, que fa que flamencs i valons poden sentir-s'hi més o menys representats. Davant de la crisi catalana, que és sobretot una crisi de l'Estat, l'autisme polític del monarca és preocupant.