El darrer 10 de gener es complia un any de l'arribada de Puigdemont a la presidència del país. En contra dels presagis catastròfics que el condemnaven de manera preventiva, en el decurs d'aquest any, Puigdemont ha estat capaç de solidificar un lideratge institucional i, alhora, emocional. També ha tingut la perícia de saber-se construir un vocabulari de fàcil accés, de rèplica ràpida i de resposta afilada, el millor antídot per combatre enterradors de baixesa intel·lectual contrastada.

En un any, però, Puigdemont també ha vist com els terminis s'escurçaven. I ha vist com la burocràcia, la poca traça o la ineptitud –qui sap en quin ordre de factors– afegien pausa a les idees i a les proclames. Amb tot, no es pot retreure al president que hagi aportat dubtes o escletxes. Sempre ha estat claríssim en les intervencions, especialment quan més rellevància havien de tenir. La tríada formada per "referèndum", "vinculant" i "sí o sí" han fet fortuna, tal com ja va anunciar en primícia aquest diari el darrer setembre i tal com ha reafirmat, aquest dijous, a Catalunya Ràdio.

En plena coherència, és necessari fer un bon balanç d'aquests dotze mesos de govern. En moments de transcendència històrica que impliquen passió i dubtes –com els que vivim–, l'error és justificable, però mai excusable. I, per ventura de l'hemeroteca i del bon gust, l'aposta segueix sent un referèndum vinculant. Sí o sí. Que sigui així, i no d'una altra manera, és una necessitat que ens hem d'imposar per procurar la bona salut de les lleis que sorgeixen de les majories parlamentàries.

Fins ara, mai no ha fallat l'ímpetu d'una ciutadania que no ha tingut por d'escaldar-se. I això vol dir mantenir-se fidels a la incertesa del resultat del propi referèndum, que sabem que es pot guanyar, o perdre. Conscients que la democràcia sempre ha de ser vinculant, ja sigui fora o dins de la llei.