Fa trenta anys Jaume Plensa era escenògraf a la Fura dels Baus i la trencadora companyia era cobejada arreu del món. El director Gerard Mortier, que regnava als teatres europeus, els hi va proposar als de Moià començar algun projecte junts, què volien fer. I la Fura, amb el somni de Plensa, enmig de tot plegat va demanar de fer Macbeth, de Verdi. Però Mortier, belga refinat, amb aquell paternalisme dels que se saben savis i no saben què desconeixen, va rebutjar la petició assegurant que eren massa joves per interpretar una òpera que demana maduresa i fons. Coneixedor d’això, l’inspirat director artístic del Gran Teatre del Liceu, Víctor García de Gomar, va voler seduir a Jaume Plensa, avui artista internacional, per tal de poder portar la seva visió del món en una òpera a Barcelona. Plensa no ho veia clar. I García de Gomar va jugar la carta: si podem fer Macbeth no em pots dir que no. I així serà.

Properament, es podrà gaudir al coliseum líric de la rambla dels Caputxins. I així es farà realitat un somni que ha durat 30 anys. I valgui aquesta anècdota de la lírica per recordar que ara fa tres dècades el nacionalisme català va ser important, per no dir vital, per això que se’n diu la governabilitat a Espanya. Miquel Roca era qui va aguantar amb els 17 diputats de Convergència i Unió un PSOE que estava tocat i que havia d’encarar la seva consolidació a la Unió Europea. Era amor? No pas. Era responsabilitat, una mica com aquelles parelles que "aguanten" pels nens, però que saben que és només per un temps més. Però calia fer-ho.
 
Doncs fa 30 anys que la política catalana va arribar al màxim de ser sexy a Madrid. Una època que va seguir fins al primer mandat de José María Aznar, el pacte del Majestic -probablement l’augment d’autogovern real més gran de la història contemporània- i el català a la intimitat. Eclosió de Jordi Pujol com a home d’Estat. Era un moment en què semblava que Catalunya podria fer un tomb a l’Espanya posterior a l’eufòria olímpica. La solució Cambó a finals de segle, ànsia de modernitat. Catalans a les cúpules del PSOE i del PP, i també a empreses grans. Els catalans comptàvem a Madrid, el pont aeri era una cosa seriosa i es parlava de cocapitalitat sense massa problema. Era el somni d’una Catalunya que si bé no era compresa ni acceptada sí que era tolerada i envejada. Aquella alegria de quan tot anava bé, de quan la classe mitjana era tal cosa i de quan encara els telèfons mòbils no ens farien sempre fàcils de trobar. La famosa "conllevància" entre Catalunya i Espanya era digerible, com uns companys de pis que no es fan gaire cas, però que tampoc es roben els tuppers de la nevera o els iogurts o la cervesa de marca.
 
Recordem que Macbeth rep una profecia d'un trio de bruixes que li asseguren que un dia es convertirà en rei d'Escòcia. Consumit per l'ambició i per la insistència de la seva dona, Macbeth assassina el rei Duncan i pren el tron escocès. Però, ai las, després ve la culpa, que acaba desembocant en paranoia. I la cosa no acaba bé en l’obra de Shakespeare que el geni de Bussetto porta a l’òpera que abans citàvem. Doncs la diferència entre el somni del catalanisme i el d’ara és que ja no hi ha somni. Per una banda, l’independentisme està dividit entre els decebuts i els profètics. I per l’altra, el món catalanista que va del que un dia van ser el PSUC a fins al que un dia va ser Unió està tan descol·locat que ha decidit deixar-ho estar i anar-hi anant per tal de no perdre bous i esquelles. Tornem al matrimoni que va "aguantant". Aspirar a una convivència tolerable sembla poca cosa, però ara mateix l’horitzó que veiem amb els peus a terra no ens permet somiar massa més enllà. No em canso de dir allò que alerta que la república no ens faci perdre la nació i sovint crec ja anem tard.
 
I quan parlo de nació ja només englobo una comunitat de persones que es reconeixen com iguals i que consideren que tenen objectius comuns. I ara francament ho veig trencat. Perquè no hi ha discursos ideològics potents ni a esquerra ni dreta i ha passat allò que acaba les relacions personals: s’ha trencat la confiança. Estem paranoics com Macbeth, creiem que tothom ens persegueix i que l'única manera de tirar endavant és anar esbandint, anar traient-nos gent del davant. Veig núvols ben grisos i no pas pel temporal, més aviat pel radicalisme, el populisme i els discursos fàcils que inflamen el baix ventre. Com a mínim al Liceu de tant en tant podem anar a somiar.