Pel que sembla, la Comissió Europea ha acabat decidint no multar Espanya per l’excés de dèficit. Una bona notícia a curt termini, atès que ens estalviem una picossada que podria arribar als dos mil milions de multa —que també pagaria Catalunya en proporció a la seva contribució impositiva— més la congelació dels fons estructurals —uns vuit cents milions en el cas de Catalunya. Al mateix temps, una mala notícia a mig i llarg termini pel que suposa de deslegitimació de les regles europees, massa semblants al llop del conte, i, el que és pitjor, pel major cost que pot acabar suposant el seu incompliment de la manera que ho ha fet Espanya.
 
Cert que la deslegitimació de les regles europees va començar en el mateix moment que s’amenaçava Espanya i Portugal pel seu excés de dèficit i no pas a Alemanya i Holanda pel seu excés de superàvit, en aquest cas exterior. Aquest tractament asimètric no només era (és) arbitrari, atès que el quadre de comanament macroeconòmic europeu inclou límits pels dèficits i pels superàvits, sinó econòmicament perjudicial pel conjunt de la UE, atès que els superàvits de qualsevol mena tenen efectes contactors mentre que els dèficits, pel contrari, tenen efectes expansius. Aquest era, de fet, l’argument utilitzat pel reguitzell d’economistes que van sortir en defensa de no multar a Espanya, segons recollien a les seves pàgines el País i La Vanguardia quan el tema encara estava sota discussió a Brussel·les.
 
Per motius similars, és a dir, per a no ofegar la incipient recuperació econòmica, alguns pocs economistes defensaven multar tant els països amb excés de dèficit com aquells amb excés de superàvit. Jo mateix ho feia en un article a l’Ara el mes passat. D’una banda, per donar compliment estricte a les regles que ens hem atorgat; però més important que això, perquè per recuperar la senda del creixement sostenible cal una aproximació simultània d’ambdós costats del espectre econòmic.

Ja vam veure amb el pla E de Zapatero com pot ser de perjudicial una política fiscal expansiva si es fa en un sol país de la Eurozona i a contracorrent dels altres. En aquell cas, només va implicar més dèficit públic i exterior sense cap guany significatiu pel que fa a l’ocupació i el creixement. I ara mateix, a la vista que el dèficit espanyol supera el creixement econòmic, i que la balança exterior torna a empitjorar, no està gens clara la contribució al creixement de l’esmentat dèficit —malgrat que és possible que la situació econòmica hagués estat molt pitjor sense aquest dèficit.
 
És el que té estar dins d’una Unió Monetària, que les economies dels seus membres actuen com vasos comunicants, amb la major demanda generada en un d’ells, gràcies a la expansió fiscal, més fàcilment satisfeta per la producció i l’ocupació generada en un altre país; de fet, en aquell on una menor expansió fiscal mantingui més continguda la demanda interna i, en conseqüència, els salaris i els preus. Encara més si el dèficit públic no és el resultat d’una expansió fiscal premeditada  i ben orientada, amb inversions que millorin la competitivitat del país, com és el cas del dèficit espanyol: no el resultat d’unes inversions de futur —recerca, innovació, formació, infraestructures clau— sinó d’una reducció impositiva de la qual s’esperava, ingènua o estúpidament, un increment d’ingressos que òbviament no s’ha donat, mentre es mantenien inversions i despeses en trens d’alta velocitat i en defensa.
 
Gairebé cap empresa en fase de creixement deixa d’incórrer en dèficit de caixa —amb un compte de resultats positiu però endeutant-se per finançar inversions. El dèficit no és dolent “per se”, ans al contrari: com que només és possible si hi ha un superàvit simètric, evita que aquest esdevingui una manca de demanda amb efectes contractors. Com passa amb l’estalvi si no hi ha qui el vulgui per consumir o invertir. Ara bé, el que es faci amb el dèficit i/o l’estalvi d’un altre és cabdal per garantir que s’estarà en condicions de tornar-lo. I molt em temo que això no ho compleix Espanya i que en conseqüència és urgent aturar-la si es volen evitar mals pitjors.
 
En definitiva, que no es sancioni Espanya pot ser tan letal a mig termini com a curt ho està sent que no es sancioni Alemanya pel seu superàvit excessiu. I que no s’apliquin les regles en absolut no vol dir que deixin de fer-ho les “lleis” econòmiques: en aquest cas, que el conjunt de la UE continuarà anèmic mentre Alemanya no accepti empènyer l’economia, a còpia d’augmentar la seva despesa i inversió interna; i que si Espanya segueix generant dèficit, augmentarà tant l’endeutament públic i exterior que farà necessari un nou rescat.

Per evitar-lo, lluny de noves retallades i de mantenir sota mínims les inversions de futur, cal que s’incrementin els ingressos públics a còpia de reduir fins acabar amb el frau fiscal i d’augmentar la contribució dels qui menys contribueixen. Acostar-se a la pressió fiscal efectiva dels països del Nord, més de set punts per sobre de l’espanyola, permetria un acostament a la resta dels seus nivells de benestar i eficiència