Per més que des del PSOE i Podem s’entossudeixin a presentar els casos de corrupció institucional i de repressió de la dissidència política com fets del passat responsabilitat del PP, la realitat és que ambdós fenòmens són intrínsecs en la naturalesa espúria del sistema plasmat en la constitució espanyola de 1978, fruit del pacte fosc entre demòcrates i feixistes. 

Els demòcrates van pagar el preu de consagrar la impunitat dels colpistes, resguardar les fortunes bastides a partir de l’espoli i el lladronici i tancar amb pany i forrellat les aspiracions democràtiques de les nacions sense estat. A canvi d’aquestes cessions, els feixistes van acceptar institucions democràtiques, però van establir un sistema de tutela i control que encara perdura. És igual qui guanyi les eleccions i quines siguin les majories al Congrés dels Diputats. El partit ALFA (Alts Funcionaris de l’Administració) controla el sistema sense fissures. 

A Xile, on la dictadura va pactar un sistema similar que els demòcrates xilens van acceptar per a poder desempallegar-se de Pinochet, el sistema va funcionar fins que les esquerdes van esdevenir massa importants i va saltar pels aires. La pressió popular va impulsar un nou procés constitucional cridat a superar la democràcia tutelada post Pinochet. I, ara, el 4 de setembre els xilens votaran en referèndum la nova constitució del país, aquest cop 100% democràtica.

El sistema de la Constitució de 1978 va funcionar prou bé a Espanya, fins que la por a la independència de Catalunya va dur a la supressió de drets i garanties fonamentals per a la seva salut. Es va desfermar una bèstia cridada a menjar-se l’amenaça catalana, que va fer –i continua fent– la seva feina. Aviat, però, es va fer evident un problema greu: un cop alliberat el monstre, no hi ha manera de tornar-lo a la gàbia, i és imprevisible.

El govern del PP –amb la connivència del PSOE i amb Podemos mirant cap a una banda– va donar poders d’execució penal al Tribunal Constitucional, va crear la “Policía Patriótica”, va transformar la Justícia en un ariet repressiu sense control. I, finalment, va acabar reprimint violentament la població civil catalana i va fer saltar pels aires el sistema autonòmic amb l’aplicació il·legal de l’article 155.

El PSOE i Podemos asseguren que és el PP el responsable d'una actuació que ha esquerdat tot el sistema, i tenen raó. Però no han fet res per reparar les esquerdes. Ans al contrari, l'espionatge i la repressió a la dissidència s'ha agreujat sota el seu comandament. Les clavegueres de l'Estat encara ragen sense control, i taquen fins i tot el nou fiscal general de l'Estat, que reemplaça la fiscal general que explicava enriolada com jutges i fiscals pederastes s'ho passaven d'allò més bé en els seus viatges a Sud-amèrica.

Els pilars del sistema polític de la Constitució de 1978 (partits, jutges, grans empresaris, mitjans) no fan res per arreglar les coses. No volen ni poden. Les esquerdes es faran cada cop més grans fins que tot s’ensorri, com a Xile. Aleshores, Catalunya tindrà una oportunitat única per a avançar cap a la independència. Cal preparar bé la jugada per no repetir els errors de 2017, però l’ocasió arribarà més d’hora que tard.