El Tribunal constitucional admet a tràmit un recurs d'empara de Forcadell, mentre Torra admet que no pot obrir les presons. El president de la Generalitat reconeix que el seu poder té límits (com el de qualsevol poder de l’Estat) malgrat el que vulgui la població catalana, i el garant de la Constitució li diu al poder judicial que també en té, de límits, i que potser haurà de veure si en el cas Llarena se'ls ha saltat. 

En això consisteix l'estat de dret, que amb llums i ombres posa regles el joc. Malgrat que les pancartes desplegades a favor dels presos i els fugats volen fer creure que es tracta de presos polítics i exiliats i fins i tot la televisió pública catalana així els tracta de tant en tant, el cert és que justament el fet de poder cridar aquestes consignes en la manifestació d'ahir neguen la major; ningú ha anat a la presó per una idea, ni per una expressió d'una idea, malgrat les discussions jurídiques i polítiques entorn l'avinentesa de presons preventives i acusacions de certs delictes, que és clarament un altre tema.

Sigui com sigui, la Diada i la manifestació d'enguany han quedat tacades per tot això i per tant no sabem si és exactament una diada independentista, com ho van ser les immediatament precedents, que havien anat expulsant mica en mica qui no se sentís part d'aquest sentiment, o més aviat aquesta ha estat una diada sobre una determinada manera d'entendre la llibertat en la qual la llei no marca el límit quan el contingut de la llei no ens agrada, i una determinada manera d'entendre la independència, sota la forma d'una república de desconegut color ideològic.

El ball de xifres (milers, desenes de milers, centenars de milers o 1 milió) tant se val; abans de sortir al carrer tothom sabia que no s’aplegaria tanta gent com a la V o la cadena humana, i que la incontestable munió de gent seria comptada de maneres molt diferents en raó dels interessos de qui compta. Hi havia molta gent, és innegable, majoritàriament disciplinada, majoritàriament centrada en el missatge d'"aquest cop sí" i, per tant, majoritàriament esperançada en què les proclames dels seus líders, malgrat ser moltes vegades inconsistents amb els seus actes, un cop o altre es facin realitat. 

Mentre tant, de l'altra banda cap missatge que pugui convèncer una porció important de l'independentisme reactiu (els que ahir o abans d'ahir no ho eren) que fóra millor romandre en la unitat, que ens uneix molt més del que ens separa, i que els projectes grans són poderosos front les amenaces cada cop més globals d'un món on, de tan interconnectat com es troba, han deixat de tenir sentit les fronteres dels estats tal com aquests van ser concebuts ja fa més de cinc segles.