Polònia és un país amb experiència en invasions i derrotes que va experimentar l'enèsima refundació l'any 1989, quan es va esmicolar el bloc soviètic sorgit de la Segona Guerra Mundial. 

Ha estat governada bona part del període que va de les seves primeres eleccions democràtiques després de la caiguda del mur de Berlín i la dominació soviètica (1989) fins a l'actualitat pel líder d'un sindicat nascut en les drassanes de Ganskh i esdevingut conservador ultracatòlic, posteriorment per als bessons Kaczinsky que van inaugurar l'etapa de governs populistes-tradicionalistes d'extrema dreta i euroescèptics i l'actual govern de Llei i Justícia que ha intentat liderar la contra-Europa, la més insolidària,
incomplint els criteris estàndard democràtics de la UE.

Els governs més homologables de Polònia han estat presidits per Donald Tusk. Nascut a Gdansk (on va néixer, també, Solidarnosc) la ciutat polonesa a tocar d'Alemanya de la  província de Pomerània, històricament prussiana i de disputa tradicional entre imperis. Primer amb una plataforma cívica no exempta de problemes i ara intentant bastir una coalició amb liberals i socialdemòcrates d'alternativa al govern ultraconservador.

No serà fàcil redreçar Polònia i l'europeisme en un estat on el govern sortint ha procurat que totes les institucions estiguin controlades per sectaris seguidors del president en funcions, Jarolaw Kaczynski. 

Per a mobilitzar l'electorat, el govern havia convocat quatre referèndums la mateixa jornada electoral amb preguntes relatives a la immigració i tot i que és un tema de molta actualitat, no va aconseguir la participació mínima establerta en la seva llei electoral (50%). 

La victòria de Tusk recull el suport de molts joves, ha mobilitzat abstencionistes (12% més de participació) i estronca els plans de l'ultranacionalisme polonès que ha exercit un control terrible sobre els mitjans de comunicació. Hi ha esperança en la dreta europea. Tusk pertany al PPE, la mateixa organització a la qual pertany el PP, però al contrari que Feijóo, no volen saber res de pactar i governar amb l'extrema dreta.

Hi ha una certa esperança en l'europeisme i un eixamplament dels cors a Polònia. Tusk, essent president del Consell d'Europa va intentar que Mariano Rajoy no utilitzés la força a la tardor del 2017 i que resolgués el conflicte de Catalunya amb diàleg i mirada oberta. També va demanar al llavors president Puigdemont que no prengués cap decisió que pogués dividir la població catalana i sigues difícilment reversible. 

En aquella tardor, com ara, el PP no creia que hagués de rebre lliçons de Tusk i Puigdemont quan va arribar a Bèlgica va afirmar que la UE era un club d'estats corruptes i autoritaris.

Si Tusk aconsegueix la coalició dels tres partits necessaris, no només canviarà la política a Polònia, impedirà que la coalició de forces d'extrema dreta que volia situar a Weber en la presidència del Consell Europeu, no pugui fer-ho. Si aquestes previsions es compleixen, Orban, Meloni, Abascal, i Manfred Weber no li perdonaran. Potser per això hem de mirar amb simpatia aquest polític que pretén mostrar-nos que encara pot existir una dreta moderada a Europa.