Ara que es canten les exèquies per la premsa de paper i que sembla que el món comenci i acabi en els contorns del telèfon mòbil, tenim que la gran notícia de la setmana, pel que fa a música i comunicació, ha estat el victoriós retorn d'iCat, patapam, a la freqüència modulada! El futur ja és aquí, potser sí, però encara hi ha molts cotxes sense receptor digital, molts aparells de ràdio a casa i molts hàbits que no es canvien d'un dia per l'altre, de manera que la moderníssima icat.cat pot haver-se perdut fàcilment a l'oceà punt com, envoltat de pol·lució, mentre que a la vella, ben trobada, FM se li obre un fabulós horitzó d'audiències.

Grans audiències o prestigi? Bé, iCat FM ha d'intentar assolir les dues coses alhora. Pot ser una plataforma que tracti la música amb coneixement i criteri, que estableixi jerarquies a partir de l'interès artístic però que al mateix temps, tingui una incidència en el país, perquè fer menús selectes que no consumeix ningú serveix de ben poc i els cementiris són plens de ciutadans amb grans idees que parlaven sols per les cantonades. Allò que no hem aconseguit en la televisió, una programació rigorosa que arribi al gran públic, que tingui influència, es pot fer a la ràdio ara que és el moment de repensar-ho tot.

Una ràdio musical pública ha de tenir l'ambició de sacsejar el país, de combinar les propostes més arriscades o excèntriques amb les que no ho són tant, i de cobrir molts registres: estilístics, lingüístics, de franges d'edat (per dalt i per baix). Els periodistes musicals tenim de vegades una tirada a parlar de les coses que ens agraden a nosaltres, o que ens agrada que ens agradin, i que ens subministra, o això ens sembla, una aura d'exquisidesa. Un impuls que cal domesticar, i més quan parlem de mitjans públics.

Podem imaginar una iCat FM on, a més de seguir el fil de la modernitat i on veus especialitzades facin esplèndids programes d'autor com molts dels que acull ara mateix iCat.cat, obri una mica més l'enquadrament. Que un cantautor reconegut de 65 anys o una banda de heavy metal puguin anar-hi a presentar un disc, que s'assumeixi tota expressió musical feta a Catalunya com a part del patrimoni col·lectiu i que no s'associï la marca, en exclusiva, a un determinat imaginari cool.

Una iCat FM que miri d'anar més enllà d'aquells 83.000 oients, meritoris però segurament insuficients, que va registrar el Baròmetre de la Comunicació del 2012, el seu darrer any de vida. Alhora de culte i massiva. La cabriola impossible? Tot és posar-s'hi.