El primer dia de la República ha estat una jornada grisa, de novetats adverses pel país, de silencis internacionals respecte del govern republicà i decrets de cessaments i nomenaments del govern del 155, abans dit de la Generalitat, administrats com qui no vol la cosa i acceptats per la majoria d’afectats. Després de tantes jornades de gesticulacions grandiloqüents i amenaces apocalíptiques una calma sorprenent domina Catalunya, la història sembla saturada de tants estirabots. Com si una corrent subterrània de moderació s’hagués encomanat dels protagonistes de forma miraculosa, o potser no tant miraculosa i més humana. Comença una nova partida, però amb les cartes molt mal repartides després dels cops intercanviats el divendres.

Dos governs, dos presidents, dues legalitats i dues expressions populars ocupant els carrers, però una força molt desigual. Aquest és el balanç dels darrers moviments. La veritat és que tot fa pensar que la nova República nascuda amb fòrceps i batejada per mig Parlament té una mala peça al teler davant un Estat disposat a forçar la Constitució en el seu benefici però sense traspassar uns certs límits d’agressivitat, segurament imposats pels socis internacionals. En el darrer instant, Rajoy primer va empènyer Puigdemont a la il·legalitat i a la solitud internacional, en negar-li les garanties per a la convocatòria de unes autonòmiques, i tot seguit les va convocar ell, transmutat en president de la Generalitat, molt probablement de forma anticonstitucional, però clavant la jugada.

Les eleccions han estat sempre la carta bona i son molt difícils d’esquivar. El president en funcions de la República ho va fer en la seva primera intervenció com a tal, tanmateix els partits independentistes tard o d’hora es plantejaran seriosament la participació en el comicis autonòmics, fent veure que no s’adonen de la contradicció que implicarà pels partits de la nova República acceptar unes eleccions convocades des del 155. Excepte la CUP, que no voldrà abandonar tant fàcilment l’escenari de la resistència a la intervenció estatal, a la que també va al·ludir Puigdemont com a primer mandat als ciutadans del seu regne.

Hores d’ara, Puigdemont és per Rajoy només un problema judicial, per ERC un president poc fiable i pel seu partit un maldecap. El PDECat ha sortit com ha pogut del ball de bastons viscut a Junts pel Sí en les darreres sessions parlamentaries, i sembla que les dues dones fortes dels ex convergents, Marta Pascal i Meritxell Borràs, tenen molt clar que les eleccions son el mal menor dels molts mals que tenen per davant. El seu pla sembla senzill: començar de zero i el temps ja dirà. La confiança en la consolidació del procés constituent és una formalitat que ningú no abandonarà abans no ho facin els companys de viatge. I al marge de tot això, o estupefactes amb tot això, hi ha els milers i milers de ciutadans un dia il·lusionats i l’altre desorientats que ningú sap com reaccionaran.