Durant la crisi iniciada el 2008 la publicitat televisiva va fer un gir. D’un pla més conceptual i més o menys creatiu els anuncis van fer una regressió cap al personalisme del famós. En un moment de crisi econòmica, però també de confiança en les institucions, els anunciants intentaven fonamentar la relació amb els compradors a través de personalitats. Resum: Si Iker Casillas em ven un xampú, segur que funciona. Perquè el ministre d’economia potser sí, però l’Iker no m’enganyaria mai. S’ha acabat la caspa.
 
Ara mateix ens trobem en un moment encara pitjor. Tenim acumulada la precarietat socioeconòmica des de fa 10 anys i no tenim confiança en qui gestiona la situació. I a sobre no tenim un culpable primigeni de la nova crisi. Una cosa és criticar els gestors contra la pandèmia i l’altra és saber que la COVID19 no és culpa de ningú. A la vida, tenir un culpable no ajuda a trobar una solució, però desfoga.
 
Ho sabem de fa dies. Ens trobem en un moment d’impàs/tràngol que durarà fins la vacuna. Però com qui fa una marató (perdoneu el símil esportiu, no tornarà a passar), no podem pensar a un any vista sinó en setmanes o mesos. Per això, un cop superat el confinament, era inevitable pensar que el més dur ja havia passat. Fins i tot la perspectiva de vacances funcionava com un cert reset per a molts. Descansar i tornar amb forces al setembre. I ara sembla que no. Horror. Tornem-hi.
 
Ciutadans experts
 
Aquesta crisi sense pal·liatius ha fet augmentar una altra mini pandèmia: la del ciutadà expert. Com també va passar durant els mesos posteriors a l’1-O o durant el judici al Suprem, tenim tan poca confiança en el que se’ns transmet des de les institucions que alguns passem hores procurant entendre el què passa per totes vies. Com si escoltant, llegint i remirant dades, entrevistes, tuitaires i el veí de sota, nosaltres sols aconseguíssim treure’n l’entrallat.
 
Alguns podien pensar que amb una gestió més propera, des de la Generalitat o els ajuntaments, tindríem més certeses. No ha estat així. Ara mateix assistim a moments penosos com les declaracions de la directora de Protecció Civil, Isabel Ferrer, dient que Ada Colau no deia la veritat quan assegurava que l’Ajuntament de Barcelona no tenia constància de les restriccions decretades divendres. Miri, no m’interessa. Si després de quatre mesos de crisi no hi ha coordinació, ni planificació, ni una bona capacitat de comunicació a la ciutadania, potser que s’ho facin mirar.
 
El problema és que aquests tipus de situacions i manifestacions deixen en nosaltres la llavor de la desconfiança. Mala peça al teler de cara als anys que venen. Si ja ens trobem en una onada de populisme d’extrema dreta que ho inunda tot, la mala gestió de la crisi a casa nostra pot ser desastrosa. Si el que acaba calant en la gent és que en plena pandèmia els polítics i gestors públics van invertir el seu temps en tirar-se merda o en pensar en les eleccions, les perspectives són funestes.
 
Sé que la majoria de servidors públics s’hi han deixat la pell. Que no hi ha cap solució màgica, que les certeses són escasses. Però com deia el savi de l’APM? “Que no nos engañen, que nos digan la verdad!”. I no pot ser que totes les esperances estiguin dipositades en que els nostres conciutadans siguin responsables. Perquè la crisi dels coronavirus no té un culpable primigeni, però les conseqüències d’una mala gestió les patirem tots.  A tot això... Quin xampú compreu?