Durant els anys vuitanta el debat sobre la construcció de les bases dels serveis que caracteritzen l’estat del benestar va anar acompanyat de consideracions sobre com s’estabilitzaria un sistema democràtic que havia començat a caminar amb els aparells de l’Estat (exercit, forces de seguretat,  sistema judicial.....) i com es resoldria el contenciós històric sobre monarquia i república amb el record d’una monarquia autoritària clerical, impermeable a la mínima reforma i que havia suposat el debat sobre dues concepcions de la política i, finalment, un vot de confiança cap a una monarquia parlamentaria de la que s¡esperava una concepció oberta per superar el seu propi passat.
 
També va ser intens el debat sobre el concepte de nació, pensant que les lliçons de la història impedirien la repetició de la idea de nació única espanyola que excloïa tota idea de pluralisme nacional i faria possible el desenvolupament lliure i solidari de les nacionalitats històriques que reconeixia l’article 2 de la Constitució.
 
No és cert que els primers anys de desenvolupament del pacte constitucional fossin de claudicació. Escric això amb un article publicat en motiu del desé aniversari de la Constitució, l’any 1988 per en Jordi Solé Tura a la revista Campus...què? que editava la Universitat Autònoma de Barcelona i que reiterava per enèsima vegada que només si l’Espanya sorgida del difícil pacte constitucional era capaç d’entendre la dificulta i alhora la importància d’aquests tres reptes podria mostrar al món un estat de democràtic i de dret avançat que mai havia sigut possible.
 
Podria reproduir la descripció dels desafiaments que la integració en la llavors Comunitat Econòmica Europea que podien esdevenir oportunitats per desenvolupar un estat descentralitzat on les nacions històriques havien de tenir el reconeixement i respecte necessari per a sentir-se respectades i lliures dins d’una organització complexa però possible. No era fàcil, però era possible. No tot era submissió com s’ha escrit algunes vegades perquè hi havia important reivindicació.
 
Mai hem trobat l’adjectiu adequat per definir el retrocés de l’etapa Aznar; encara ara és difícil entendre com un debat tant ric de possibilitat va acabar en una simple i mesquina política de desqualificacions cap a Catalunya que atorgava vots a la força reaccionaria incapaç d’entendre que fer política en un territori on la història i els intents fallits marcaven el camí per no repetir-los. Encara hi va haver possibilitats més recents, més greus perquè ja teníem més experiència tots plegats.
 
Després de dècades on les lleis orgàniques no van recollir mai el concepte constitucional de “nacionalitats”, la tardor de 2005 una formulació de nou Estatut d’Autonomia per a Catalunya va ser aprovat amb el 89% dels diputats del Parlament de Catalunya i tampoc hem trobat un adjectiu per qualificat la campanya de recollida de signatures feta per el partit d’Aznar i Rajoy o el desmereixement d’avisos tan seriosos com l’editorial conjunta de tots els diaris de capçalera catalana titulada “La dignitat de Catalunya”. Aquella editorial del 26 de novembre del 2009 afirmava: “està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977” [.....] no som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat”.
 
Durant anys hem esperat que els líders polítics d’una Espanya amb una llarga història de fracassos sabrien adonar-se de que calia una mirada elevada, del que en algun temps s’havia anomenat “qüestió d’estat”. “Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legitima resposta d’una societat responsable”, avisàvem una i altra vegada.
 
No puc compartir tota l’estratègia dels governs Mas i Puigdemont que sovint pretenen ignorar la responsabilitat de la seva formació política en la mirada reduccionista del conflicte quan s’estava gestant, ni puc compartir l’anticonstitucionalisme en que es basa el seu discurs i on els ha arrossegat les CUP convertint el Tribunal Constitucional en l’enemic quan el debat és amb les institucions polítiques i hauríem de clamar al món sencer que és l’estat espanyol qui ha vulnerat la lletra i l’esperit del difícil pacte constitucional. Catalunya defensa el principi internacional de que cap comunitat nacional pot esta sotmesa contra el desig majoritari dels seus habitants i per a saber si és majoritari, cal preguntar-ho.
 
Sembla senzill, però és el debat constitucional més complicat que avui té plantejada la vella Europa i sortosament, el debat es produeix en el seu sí, on la unió lliure dels pobles és un valor arrelat a la seva pròpia existència.
 
La pregunta que ens ha presentat el president Puigdemont recull els tres problemes del debat de fa tres dècades, aprofundiment democràtic, llibertat de les nacions històriques i debat entre monarquia i república per incapacitat de modernitzar una institució que l’esquerra havia acceptat amb calçador.
 
Però la sobirania del Parlament per avalar una legislació contrària al pacte constitucional és quelcom més complicat que formular una pregunta-desig. És aleshores quan cal tenir visió elevada des de Catalunya i el seu govern no pot i no ha de delegar a la societat civil la seva responsabilitat institucional.
 
La mobilització del poble català ha estat la força més important dels darrers anys, però no pot ser l’únic punt de suport d’un debat amb una forta presència dels principis constitucionals moderns. La unilateralitat i la desobediència sense cap altre argument que els errors dels governs d’Espanya no aconseguirà el suport dels estats democràtics del món avançat.
 
És en els principis de participació política que preveu la Constitució i en les escletxes que el propi Tribunal Constitucional ha deixat obertes; és en la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, és en la unió lliure dels pobles i en el reconeixement reiteradament incomplert del reconeixement de les nacionalitats on trobarem la nostra força. Però, a vegades, sembla que els haguem girat contra nosaltres.