Diumenge de començaments de setembre, temperatura de finals d’estiu, sol de la tarda, núvols que amenacen tempesta. Surto de Lledoners amb l’estómac rebregat, entre impotència i tristesa, esperança i resignació. He compartit locutori amb el Raül Romeva, amic, referent. Hem parlat del títol del seu proper llibre, de la portada, del text de la contracoberta. Ho fem de pressa perquè és feina i cal anar per feina, quaranta minuts passen volant.

L’últim cop que el vaig veure va ser al Tribunal Suprem, el dia que la Fiscalia, l’Advocacia de l’Estat i Vox exposaven les seves conclusions. Un dia salvatgement dolorós. Perquè després de prop tres mesos de judici, els arguments acusatoris tenien només per denominador la venjança i l’escarment. Que quedés clar com de poderós és el braç justicier de l’Estat.

A la cabina, el Raül em parla per telèfon i jo l’escolto per l'intèrfon. Com que ja hem viscut aquesta pel·lícula aquí mateix, a Estremera i a Soto, altres vegades, pots arribar a mitigar el so metàl·lic de la seva veu i concentrar-te en la conversa. Però, de tant en tant, se senten crits cansats de la canalla que visita els seus pares, frustrats, perquè un vindre mai no deixa arribar cap abraçada, i t’aclapara el context. Som a Lledoners, centre penitenciari, aquesta serà la 567a nit que hi passa "dins"; i d’aquí a 38 dies, farà dos anys que en Cuixart i en Sànchez estan tancats, i d’aquí a un mes i mig, que hi són en Junqueras i en Forn. A l’espera de la sentència.

D’això també en parlem, esclar. Les especulacions són en va i no fem pronòstic. I parlem de la resposta. El Raül, com va exposar abastament al llibre Esperança i llibertat, defuig el curt terminisme i assisteix atònit als debats abrandats sobre tàctiques tan efímeres. Com advoca el dibuix que precedeix aquest títol i ha repetit en cartes i notes, parla sempre de cap alt, mirada llarga, verb serè i mà estesa. No hi ha dreceres però la nebulosa a vegades no ens deixa veure el camí.

Tampoc hi ha receptes màgiques. Però sembla clar que, més enllà de les tírries que s’encenen entre puristes i els militants de l’ara i aquí, el procés polític de l’independentisme depèn de la voluntat dels catalans. Persistir i persistir. És de suposar que la reacció a la sentència convocarà una massiva manifestació. I potser jornades de protesta. I potser crides a vagues i aturades. Però la pregunta que cal fer-se és, fins on estem disposats arribar i durant quant de temps?

La sentència només és la confirmació de la primera parada de la repressió: on som, quin és el preu del desafiament. La prosseguiran els processos judicials del TSJC o del Jutjat 13: repressió contra la segona línia política, més subtil, menys escandalosa, perquè passa més desapercebuda. I vindran mesos de judici i mesos d’espera per conèixer les noves sentències.

L’Estat administra aquests tempos. L’Estat pot respondre amb contundència i càrregues policials altercats públics, sí. Ja ho vam veure l’1 d’octubre. L’Estat farà servir la força sense que li pugin gaire els colors. Perquè per això l’ús de la violència coercitiva és potestat dels Estats.

Com tampoc dubitarà l’Estat a fer servir la llei al seu favor si pot tornar a aplicar el 155. Si la raó d’Estat ho exigeix, ho farà. Perquè per alguna cosa els Estats es defensen, també internament, de les amenaces d’ordre públic.

Però això la resposta haurà de subratllar que no som un problema d’ordre públic sinó de naturalesa política. I la política exigeix articular els mecanismes que li son propis: votar, guanyar, tornar a votar, fer créixer el problema, conferir majories més sòlides, incloure en aquestes majories els que no són necessàriament independentistes però rebutgen de ple la judicialització davant d’un reclam polític, sostenir en el temps que la voluntat de decidir el propi futur, no és una conjuntura circumstancial ni una fal·làcia.

Una proposta llarga i sostinguda per fer front a una repressió que també serà llarga, sostinguda i amenaçadora.