No és pas la primera vegada de que Nació Digital va decidir tenir a bé posar-me aquest espai a la meva disposició i que, avui, coincideix el paper en blanc amb el final d’una sessió plenària del Parlament Europeu, a Estrasburg.

Aquest fet fa que hom tingui la temptació de no fer un article d’opinió, que és el que se’m demana, sinó que derivi ràpidament cap a una crònica parlamentària de la setmana en primera persona. I sempre em queda el demòcratacristià exercici de quedar-me entremig. És a dir, construir un relat d’opinió sobre el que ha passat aquesta setmana a l’Eurocambra. Vejam si en sóc capaç…

Per començar, dues grans notícies: l’aprovació del pressupost 2015 de la Unió Europea –fet que no era gaire evident unes setmanes enrere- i la resolució sobre Palestina. Sobre aquesta darrera dir que no és tant un text de reconeixement de l’Estat palestí stricto sensu, sinó que potser és més important encara. Estableix que no hi ha solució al conflicte que no passi per la solució dels dos estats, posant l’èmfasi en la part que encara no ho és -Palestina-, però incloent també condicions clares perquè es pugui produir el reconeixement. Però m’agrada destacar que en un tema que divideix la humanitat des de temps immemorials, el Parlament Europeu ha estat capaç d’aprovar aquesta resolució amb el 75% dels vots a favor. Com deia algú a l’hemicicle, després dels temps de Lady Ashton, “Europe’s back” al Pròxim Orient.

Sobre el pressupost un comentari molt ràpid i circumstancial. Que el Parlament Europeu és llunyà és evident, però de vegades, tots plegats, també els mitjans de comunicació, el fan més llunyà encara. Dimecres aprovàvem el pressupost 2015 que durant setmanes va estar en l’aire. La ponent ha estat la socialista Eider Gardiazábal, que a darrera hora encara ha estat capaç d’arrencar 4.000 milions d'euros més per despesa, i que ha fet una feinada extraordinària de posar d’acord els diferents grups del Parlament, i aquest amb la Comissió Europea i els estats membres. Mentrestant, el premi a l’eurodiputat de l’any que atorga cada any l’Associació de Periodistes Parlamentaris se’l va emportar, aquella mateixa nit, Pablo Iglesias. No comment.

Dimarts, la Comissió Juncker va presentar el seu programa de treball 2015. És una dinàmica molt positiva de la Comissió Europea aquesta de presentar aquest programa perquè permet fiscalitzar any rere any la seva feina, i perquè també dóna certes perspectives de per on vol anar l’executiu. En aquest cas concret, i per tots aquells que patien amb el “conservador”, “neoliberal”, “luxemburguès”, el vell socialcristià Juncker es va presentar al Parlament amb quatre prioritats. Primer, legislar menys i millor, seguint un lema que el comissari Dombrovskis havia fet servir la tarda abans -to be big in big things and to be small in small things-. Enlloc de les 130 prioritats d’algun any ja passat, només 23. Però clares. Segon, i en aquest sentit, portar al Parlament Europeu una directiva per combatre el tax ruling (els descomptes fiscals a les multinacionals) durant els propers sis mesos. Tercer, elaborar una directiva per combatre el frau fiscal i que faci que al país on es genera el benefici sigui el país on es paga la imposició. I, quart element, desenvolupar totes les mesures legislatives necessàries per a dur a terme el seu pla d’inversió de 315.000 milions d'euros. Se li podran dir moltes coses, que parlar és gratuït. Però no se li pot dir que no va per feina.