Una investidura per refermar la legitimitat de Carles Puigdemont no és cap derrota. Aquest és el relat del desenllaç al qual ens aboquem, si la iniciativa del mateix candidat -que va superar el sedàs de les urnes el 21-D, convé recordar-ho- no altera el contingut de les converses entre les forces independentistes. Del vocabulari emprat pels actors de la partida en podem deduir, doncs, que Puigdemont és més a prop avui de ser un president legítim a Brussel·les que un d'executiu a Barcelona, impossible com resulta el seu retorn davant d'un Estat disposat a criminalitzar qualsevol decisió del Parlament. Ara es tracta de dotar de contingut les funcions del president a distància.

El vocabulari concedeix pistes al periodisme polític, que intenta gratar més enllà de les declaracions de passadissos i sales de premsa, epidermis només de les negociacions. ERC fa dies que insisteix en una investidura "efectiva" i Junts per Catalunya ja posa l'accent en "salvaguardar" la investidura de Puigdemont sense comprometre la retirada del 155. De la pressió al president del Parlament, Roger Torrent, s'ha evolucionat fins a les converses de Brussel·les, no necessàriament validades per la CUP. Obligat a superar l'escomesa judicial, el sobiranisme busca solucions imaginatives. Els partits hauran d'aconseguir que, a banda de ser imaginatives, aquestes solucions també siguin generoses i clares, com reclamava Òmnium aquest cap de setmana. Els actes de transparència resulten més necessaris que mai.  

El sacrifici de Puigdemont -entenent per sacrifici una presidència que, a ulls de la legalitat espanyola, serà simbòlica- té menys regust de derrota del que voldrà propagar la Moncloa. De fet, és el pas més ferm després de la revalidació de la majoria independentista el 21-D. Foragitar el 155 després de més de 100 dies d'ignomínia, recuperar la iniciativa governamental i activar la maquinària legislativa són arguments suficients per dissuadir la temptació d'un repetició electoral, un camí que només tindria explicacions en clau emocional. Ningú pot assegurar avui que a les urnes es reeditaria la majoria parlamentària de 70 diputats, complicat com seria retenir la capacitat de mobilització en un context d'incertesa i desorientació.

L'independentisme ha de saber quines batalles pot guanyar i quines ha d'ajornar. Ningú discuteix la victòria de l'1 d'octubre -construït sobre la lleialtat de la coordinació col·lectiva- de la mateixa manera que és difícil negar la patacada del 27 d'octubre, producte de l'envestida de l'Estat i la desconfiança entre socis, amanida potser també d'improvisació. El calendari judicial se solaparà amb el polític en els propers mesos, i el Govern ha de ser prou robust per entomar-lo. L'executiu que es conformi té un avantatge al seu favor: la força repressiva de l'Estat no fa més que minvar la seva capacitat de seducció a Catalunya. Coneixent aquesta fortalesa, el que han d'assumir ara aquells que van liderar els passos més agosarats del procés és que no podran repetir el mateix protagonisme. Per molt legitimitats que estiguin, per molt víctimes que se sentin.