M’han interessat molt dos articles publicats a Nació Digital, en què es parla d’independència i unitat de les esquerrers: "Una Syriza catalana" d’en Roger Palà i "ICV-EUiA i la CUP", distàncies i proximitats de l’Adam Majó. Reconfortants!

Voldria aportar el meu gra de sorra a aquest debat/somni/aspiració tot apuntant algunes idees que serveixin de veritat a un projecte de futur: el problema és tan gros que no n’hi ha prou amb un mínim comú denominador –programa de mínims-, sinó que cal un màxim comú, una idea de Planeta en harmonia i bon viure.

No tenen interès en solucionar les crisis. Els mercats, eufemisme d’oligarquia –si algú troba una paraula més moderna que oligarquia per definir les elits que controlen el poder econòmic i l’empren en benefici propi, li agrairia que m’ho fes saber- no tenen cap interès en solucionar els problemes d’Europa ni del món. Als amos, –com es deia abans- l’única cosa que els interessa és fer els millors i més rendibles negocis, els possibles i els impossibles, peti qui peti. I per aconseguir-ho, no hi ha res millor que posar en qüestió els estats i obligar-los a vendre per poder pagar els deutes prèviament forçats. En aquest sentit, el BCE –filial del Bundesbank?- ha estat una bona eina, sobretot deixant de comprar deute públic quan les tensions als “mercats” són més intenses, fent pujar la “prima de risc” i posant així en perill la solvència dels estats. Per a qui treballa el BCE? Els fets entossudits demostren, que no pas en favor dels estats i la ciutadania.

Què fer davant d’aquesta allau? Primer de tot, acceptar que hi ha més d’una crisi: econòmica/financera, energètica, ambiental i climàtica, alimentària, democràtica.. Segon, ampliar els horitzons. Usualment s’ha limitat el debat a pagar el deute per poder créixer –neoliberalisme dominant- o a créixer per pagar el deute –socialdemocràcia foragitada-. Dues cares de la moneda del capital però no igual de pernicioses. I quasi mai s’ha debatut sobre els límits del creixement, sobre la salut i les reals capacitats del planeta, ni sobre què vol dir progrés i què hauria de voler dir.

Tercer, abandonar l’austeritat i recuperar les virtuts de la socialdemocràcia: redistribució de la riquesa, progressivitat impositiva, estat del benestar, salut i sanitat pública, educació obligatòria i gratuïta per a tothom, dret real al treball, a l’habitatge digne, a la jubilació amb dignitat, als fons i serveis a les persones amb dependència, a la integració social dels immigrants. Quart, afegir-hi unes quantes mesures de bon sentit capitalista: persecució del frau fiscal; dels paradisos fiscals; taxa a les transaccions especulatives internacionals de manera que amb els ingressos es pogués saldar el deute públic; presència decisiva de la ciutadania als consells d’administració dels bancs; separació dels fons dipositats ens els bancs de manera que no es puguin emprar els estalvis per especular; prohibir vendes al descobert i productes financers especulatius; limitar la llibertat d’acció de les agències de rating; crear un banc públic d’inversions; imposar l’ètica a la banca; control absolut sobre el mercat de les armes; persecució implacable dels traficants de diners, armes, drogues, dones, nens, òrgans..

El planeta i els seus límits. Aquestes mesures no resoldrien però, la qüestió principal: els límits planetaris. Des del 72 amb l’informe Meadows, se sap que si es mantenien les tendències de creixement de la població mundial, industrialització, contaminació ambiental, producció d’aliments i esgotament dels recursos, aquest planeta arribaria als límits del creixement en els propers 100 anys. Si no hi hem arribat encara, la dimensió de les crisis que ens aclaparen demostra que hi estem a prop i que per mantenir els guanys dels mercats i el nivell de vida de la ciutadania del nord, ja no hi ha prou amb l’espoli sistemàtic que s’ha fet del sud mentre tots plegats miraven cap una altra banda.

Caldria, doncs, planificar l’economia en funció de les capacitats del Planeta. Economia solidaria, economia ecològica. En cap cas la mal dita economia verda que no és altra cosa que crear nous mercats: de l’aigua, dels oceans, de la biodiversitat, del medi ambient.. L’economia verda només vol posar preu als recursos imprescindibles per a la sostenibilitat real,  per tal que els mercats/sistema financer puguin “negociar/traficar” amb els béns comuns.