El món universitari està duent a terme en els estudis que eren presencials una adaptació meteòrica a les necessitats generades pel confinament: fer classes telemàtiques i en última instància procedir a avaluar també a distància ha esdevingut una tasca de reciclatge més en la formació del professorat, que, tenint en compte el nivell d'envelliment de les plantilles, suposa en alguns casos un repte titànic.

Un problema jurídic es deriva, tanmateix, de tot això, un problema que ve a agreujar la polèmica que sempre ha envoltat els criteris d'avaluació, en general lliures en cada docent per una (potser errònia) idea que estan vinculats a la llibertat de càtedra.

Pel que fa a l'avaluació, cada docent té el seu particular quadern de bitàcola. Per alguns pot ser més important dotar-los de criteri i raonament i sobretot assegurar la seva comprensió lectora, que junt amb els coneixements matemàtics, sol ser una de les principals carències dels estudiants espanyols. Altres continuaran recordant que la memòria és un muscle imprescindible per ordenar el cap, que si no s'utilitza, es perd i que, per tant, cal exercitar. A les escoles de negoci, però també en la tradició de moltes disciplines universitàries, hi ha professors que ja fa temps que treballen entorn la metodologia del cas, perquè connecten l'estudiant amb la vida pràctica i perquè, sobretot quan es fan en equip, ajuden a desenvolupar altres competències i habilitats, més aviat considerades toves, però que resulten essencials a la vida professional.

Sigui com sigui, qualsevol d'aquestes eines d'aprenentatge i avaluació ara s'ha de traslladar a les plataformes virtuals, en les quals les universitats presencials potser tenen els mateixos recursos, però en tot cas menys experiència que les universitats online, i en conseqüència una menor capacitat per assegurar l'autoria dels exàmens i per tant la justícia en adjudicar una determinada qualificació a l'alumne. Només cal recordar que fins i tot en la docència presencial s'han produït casos de frau (Cifuentes o Sànchez han estat objecte de debat entre els polítics). Algunes universitats virtuals han resolt el tema amb tests biomètrics i algoritmes referits a cada alumne i aplicats en el moment de l'avaluació, i tot i així és difícil assegurar res, perquè res serà mai del tot segur.

Potser aquest inconvenient servirà per començar a reconsiderar els nostres objectius universitaris, el sentit de l'aprenentatge i fins i tot l'abast del contracte que suposa la matrícula que l'estudiant fa amb el seu centre d'estudi. Perquè, a tall d'exemple, on està especificada l'obligació de l'estudiant d'acceptar modalitats d'avaluació no previstes en el model docent que va contractar? Potser és aquesta la raó de què, pel que fa als estudis anteriors a la universitat, comunitats autònomes com la de Madrid ja hagin dit que no serà possible suspendre un estudiant pels resultats obtinguts en el tercer trimestre.

Traslladat el criteri a les universitats, tot i ser una formació no obligatòria, la matrícula és un contracte que no sabem si pot justificar un general "rebus sic stantibus" (acceptant que efectivament les circumstàncies han canviat i molt) unes noves condicions d'avaluació on les garanties sobre la justícia dels criteris són, si més no, incertes. Més encara quan, ara per ara, no existeix un dret de prestació que obligui l'Estat a subministrar a cada estudiant les condicions per accedir a la formació online que no va preveure o que senzillament rebutja. Sí, estem en situacions excepcionals, però precisament ara és quan l'enginy humà millor funciona. Doncs esperem que funcioni a l'hora de configurar aquestes inèdites universitats presencials esdevingudes individuals.